web analytics
 

10 Cloverfield Lane

8

El primer que cal destacar de 10 Cloverfield Lane és el zel escrupolós amb el que productors, autors, creadors, actors, tècnics i ajudants han mantingut el secret de sumari. L’inesperada seqüela de Cloverfield s’anunciava d’improvís a principis d’any amb una propaganda sinuosa, suggerent i atractiva, i aquest tràiler absolutament devastador, molt en sintonia amb el que la pel·lícula havia d’oferir, però lluny, molt lluny de revelar-ne gaire res d’utilitat. Teníem un búnquer amb tres persones recloses. Teníem una força opressora que mantenia indolent aquesta situació. Teníem cero paraules, una musiqueta engrescadora, una atmosfera claustrofòbica i decaient. Teníem un John Goodman apoteòsic, epicentre i motor aparent de tota l’acció. Teníem una pel·lícula de monstres sense monstres, una seqüela sense seqüència. Teníem incògnites, i teníem, sobretot, moltes ganes de veure la pel·lícula des del minut immediatament posterior a la seva feliç coneixença. Teníem, en definitiva, un altre producte del visionari productor cinematogràfic J. J. Abrams.

10 Cloverfield Lane s’adhereix amb un rigor exquisit i un encert fascinant al dogma de “la caixa misteriosa” que en J. J. Abrams postula i divulga. El director i productor, que té prou clar què busquem la majoria dels mortals quan entrem a una sala de cine, pensa en les pel·lícules com encisadors misteris que l’espectador pot (i ha) d’anticipar amb delit i un cert sentit de la meravella. Com abans Cloverfield, o Super 8, o Star Trek Into Darkness, és ben igual qui estigui al càrrec de la direcció de l’entrega: totes les produccions Bad Robot (la productora del cineasta novaiorquès) tenen en comú aquesta premissa, el “sense of wonder” i el descobriment, una norma feta llei amb la que procuren ser conseqüents des del precís moment en que seleccionen un guió. Si les coses no fallen, el dogma es manté en la seva tessitura fins que el producte final està davant les retines d’un espectador encuriosit, un paper en blanc frisant per absorbir la tinta d’una història impresa en cel·luloide. S’apaguen els llums. Sonen els primers acordes. Passen els primers fotogrames. Em trec el barret davant aquesta filosofia i els seus resultats.

En un moment donat de la pel·lícula em va venir al cap aquell videojoc que consistia en moure blocs dins un laberint tancat, per posar-los tots ben posadets a un cantó, sense quedar-s’hi bloquejat en el procés. Com el ninot del joc, els dos protagonistes més joves manegen com poden aquest colós de l’art escènic que és en John Goodman. El seu personatge, físicament esfereïdor, psicològicament inestable, es mou per l’espai tancat del búnquer com una prodigiosa esfera erràtica que contrasta en volum i caràcter amb els seus dos convidats. L’amfitrió, extremadament suspicaç i de geni voluble, pretén tenir-ho tot controlat, però detecta, sagaç, que alguna cosa no rutlla prou bé dins el seu refugi. La paranoia d’una conspiració quallant en la seva persona només reverbera el mateix fenomen guanyant posicions en la nostra protagonista, una deliciosa i sempre solvent Mary Elizabeth Winstead. A diferència dels dos mascles, ni la noieta ni l’espectador a aquest cantó de la pantalla saben que ha passat, i només paladegem un dubte incòmode, un bloqueig ferm, privant de la preuada llibertat, i una situació singular, extremadament estranya. Nosaltres, però, tenim un precedent difús, el de la primera pel·lícula. Una pel·lícula de monstres.

Cloverfield proposava l’any 2009 un metratge trobat molt ben parit (per variar) i una deriva prou coherent. El sacsejat verdós de la primera persona càmera en mà, no resultava en aquest cas ni tan molest ni tan obtús ni tan forçat com en infinitat de films previs i posteriors. Un terror punyent i frenètic s’obria camí entre el públic a través dels seus soferts protagonistes, mentre nombroses bèsties lovecraftianes rebentaven a plaer la ciutat de Nova York. Ometent explicacions suades i derives sensacionalistes, centrada només en la desesperada lluita per la supervivència i els monstres, la pel·lícula esdevingué una grata sorpresa per l’aficionat al fantastique. Per original, divertida i sorprenent, la seqüela triomfa també, encara superant l’anterior, com un tens thriller on les suspicàcies creuades mobilitzen una trama digne d’ovació. Aquest gran interrogant que aviat consolida en la noia, contagia al noi i enverina l’amfitrió, i el dubte contrariat d’un públic que esperava veure munió de bitxos antropòfags, i es troba amb un ménage à trois absolutament fascinant, resulta de per se un gir imprevist que incrementa l’efecte d’un film efectiu com pocs. Com fa dos anys amb l’australiana The Babadook, auguro a 10 Cloverfield Lane posició directa i indiscutible al meu top 10 de cap d’any. Així, sí.

No Comments

Post a Comment