web analytics
 

11.22.63

8

Quan dos colossos de la fantasia com l’Stephen King i en J.J. Abrams uneixen forces per produir una mini-sèrie per a televisió, la probabilitat de que en resulti quelcom d’interessant és molt gran. Millor encara si en aquesta nova aventura televisiva els acompanyen actors de gran talent com en James Franco (dirigeix també el cinquè episodi) o en Chris Cooper; directors tan competents com en Kevin Macdonald (How I Live NowBlack Sea); guionistes de l’aptitud d’en Brian Nelson (Hard CandyDevil); editors com la Plummy Tucker (Jennifer ‘s BodyThe Invitation); i personalíssimes dissenyadores de producció com la Carol Spier, membre fix de l’equip de rodatge de Cronenberg i de films com Mimic o Pacific Rim. Els llistat de noms ocuparia, de fet, més d’un paràgraf. Ja us podeu fer una idea del talent reunit aquí, en aquesta primera temporada, de només 8 capítols.

Si ets fan de la ciència ficció conspiranoica a l’estil de Fringe o de The X-Files imagino que ja tenies subratllada 11.22.63 com un dels esdeveniments imperdibles de l’any. Si és la primera vegada que sents parlar d’ella, deixa que t’expliqui una miqueta més: aquesta mini-sèrie adapta la novel·la del mateix títol del mestre americà de la literatura fantàstica que és l’Stephen King. Ens explica una fascinant història de viatges en el temps i paradoxes temporals, conduint-nos al cor mateix d’un dels esdeveniments més traumàtics de la història recent dels Estats Units: l’assassinat d’en JFK. La sèrie recrea així els anys 60s primerencs amb una cura i l’esment d’un producte digne de ser projectat a una sala cinematogràfica, una cosa poc habitual a la deixadesa formal que afligeix la majoria de sèries contemporànies. 11.22.63 ens ofereix televisió de primera classe, sí senyor, destinada a un públic que enyora les produccions per TV de l’Steven Spielberg, o del mateix J.J. Abrams, anteriors al boom de les sèries-brossa i l’entreteniment barat que vivim avui dia.

En James interpreta un professor de literatura idealista, tot just divorciat, que viatja enrere en el temps per intentar impedir l’assassinat d’en Kennedy. Pot passar-hi anys aquí, en el passat, mentre que, al seu retorn, al present només han transcorregut pocs minuts. Però, el passat, no es deixa canviar tan fàcilment: cada vegada que el paio intenta modificar-l’ho, d’alguna manera, el passat contraataca. Un peculiar fenomen que no serà l’únic obstacle a superar, ni l’única incògnita per resoldre.

11.22.63 enganxa des del capítol número u. Els seus creadors conjuren admirablement el sense of wonder, aquesta sensació de que qualsevol cosa pot passar, i llancen el seu protagonista (i l’espectador amb ell) a una sèrie d’inevitables i impredictibles aventures. De fet, la identificació amb un heroi més aviat feble i inexpert es potencia encara, optant per no incloure secundaris fins al tercer capítol. A més a més, a cada lliurament es juga amb els gèneres (ciència ficció, thriller, i romàntic, fins i tot), i es va alterant la predominança de cada subtrama. Aquesta dinàmica narrativa causa un caos estructural aparent (no pels seguidors de Fringe, és clar, que ja estem prou acostumats) que pot identificar-se com una improvisació sobre la marxa. Res més lluny de la realitat: cadascuna de les 8 entregues dosifica la informació amb intel·ligència, i va teixint un tapís de casualitats, causalitats i misteris entrecreuant-se impecablement. Al contrari que la majoria dels thrillers conspiranoics, el que ens ocupa explica cada detall amb claredat i senzillesa, amb la mira posada en un públic ampli i variat. En l’univers Abrams, les coses es poden embolicar força (Fringe again, Person of Interest), bé que, al capdavall, tot s’aclareix de forma prou satisfactòria. Així i tot, el que és realment memorable resideix en la creació d’uns personatges tan personals i únics, com universals i macos, mantenint sempre certa ambigüitat, conservant els seus secrets.

Tot plegat, una sèrie excel·lent i valent que aposta per una forma de fer televisió més personal i cinematogràfica, amb l’humor, i les mediàtiques picades d’ullet típiques d’en J.J., així com una brevetat sintètica i apropiada digne d’agrair en aquests temps que corren: per què haurien d’explicar una sèrie en 3 temporades de 20 capítols si es pot aconseguir el mateix amb només 8? Sí, ja conec la resposta: més diners. En el cas de 11.26.63, estic disposat a patir l’abús que suposen 2 o 3 temporades si el nivell de qualitat es manté com fins ara (vaig pel quart episodi), i si segueixen recuperant la sorpresa juvenil de mestres del cinema comercial de qualitat, com en Lucas o l’Spielberg. Recomanada pels fans del fantàstic, el thriller conspiranoic, les paradoxes temporals, la televisió de qualitat i dels productes manufacturats de Can J.J. Abrams.

No Comments

Post a Comment