web analytics
 

13 Cameras

3

Això no és una ressenya a l’ús, ja que 13 Cameras, a.k.a. Slumlord, no té el més mínim interès ni com a pel·lícula de terror ni com a thriller. Tot i així, esllenegar una anècdota fluixeta fins aconseguir-ne el guió d’un llargmetratge amb (més o menys) lògica, constitueix una proesa tan complicada (i estúpida) que bé caldria fer-ne cinc cèntims aquí, al Korova. Com qui intenta (i, en part, aconsegueix) clavar un clau amb un martell de plastilina, he de reconèixer una certa obstinació a l’autor d’aquest himne a la idiosincràsia. El veritable assoliment d’aquest film de baix pressupost, però, no prové pas de les seves dubtoses qualitats artístiques, sinó de la magnètica i, al mateix temps, repulsiva presència del seu protagonista…

Com deia abans, aquesta no és cap ressenya a l’ús, sinó una oda a en Neville Archambault (Violet & Daisy), un actor de faccions monstruoses, hereu d’aquells fascinants taujans de pel·lícules com The Hills Have EyesThe Texas Chainsaw Massacre, o Deliverance. Una estrella redneck a venerar des d’ara mateix com el descobriment de l’any. Aquesta lletosa mirada perduda. Aquest cabell mal tallat, amb les seves calbes malaltisses. Aquesta boca mig oberta que endevinem plena de litres i litres de bava… Déu meu! Si és un puto tresor de la interpretació, aquest home! Gairebé podem pressentir el seu efluvi corporal a través de la pantalla! Quina forma de moure’s pel quadre! Quina expressivitat! El nou Prometeu del cinema de terror! Si fos director de cine, ja estaria ensalivant, en veure el talent i la versatilitat interpretativa d’aquest colós cinematogràfic. Se m’ocorren dotzenes de franquícies on aprofitar les seves qualitats artístiques, i, potser, un o dos papers amb els germans Coen o en David Lynch. Increïble. Una interpretació molt (molt!) treballada, dins un subproducte una miqueta bastant mediocre.

Podem resumir 13 Cameras com una amalgama entre qualsevol telefilm de la cadena de televisió Divinity, un avorridíssim (i gens creïble) reality show, i un documental sobre la (fascinant) vida de, posem, l’ornitorinc. I, sí: l’ornitorinc en qüestió és fascinant, no hi ha cap dubte. Un pervertit, segurament (o potser) un assassí en sèrie. El contemplem mentre mira fascinat les proverbials 13 càmeres amb les que sotja els seus inquilins. Ara el seguim a la botiga de l’espia. Després, a la tenda de bricolatge. Més tard, cap a una de mascotes, mentre els venedors s’afanyen per vendre-li els seus productes, sense ni tan sols preguntar-se per què collons li fa falta tant d’aquest utillatge propi del manual del bon psycho-killer. El veiem també traginar per casa, de vegades, amb la jove parella de llogaters adormits, o entretinguts en altres menesters. Tothom se’n riu i l’insulta cruelment, d’amagat. Contemplem, durant més de la meitat del metratge, de fet, la monòtona convivència i la vida social dels enamorats protagonistes, sense que el suspens faci acte de presència més que en comptades ocasions. “Mata’ls ja, per Crom!”, li dic a en Neville en un exabrupte irritat. “Acaba amb ells, dimoni!”. Però, no. Més voltetes per aquí, més estupideses per enllà. Més solemne avorriment per ençà.

Tot plegat, Slumlord, un títol igual d’obvi i ximple que el de 13 Cameras, acaba amb una gracieta i un públic cansat, fastiguejat de tanta collonada. Això sí: la pertorbadora presència d’en Neville no desapareixerà tan fàcilment de la retina i la memòria visual de l’espectador. Cóm emplena aquests primers plans, el tiu, tot geni i figura! Cóm es condueix per l’escena! Cóm eclipsa la resta d’actors! Per si no us ha quedat clar, ho dic novament: aquest neozelandès és una força de la naturalesa com actor, encara per descobrir, i l’única raó que se m’acut per fer-li un cop d’ull a aquest absurd i esgotadorament tediós film.

No Comments

Post a Comment