web analytics
 

13 Sins

6

Per poc si m’oblido d’escriure aquesta ressenya. Vas mirant pel·lícules i més pel·lícules i trobes que algunes estan millor que d’altres. Penses que aquella l’has de recomanar per aquesta raó, o que aquesta l’has de ressenyar per allò altre. Quan t’escaldes i, avorrit, badalles repenjat a la butaca, t’obligues a escriure i penjar el sentit comentari com una mena de teràpia, encara que sigui per prevenir l’eventual lector del perill que, assetjant, l’espera al videoclub. Desprès estan les que suggereixen una escriptura de caràcter més filosòfic i un discurs purament espontani. Aquestes són les que més m’agraden. No les pel·lícules necessariament, sinó la posterior ressenya.

Per si encara no t’has adonat, jo no en sé de cinema. Em posarien una càmera a les mans i tot just si seria capaç d’agafar-la correctament. Però m’agraden les històries i m’agrada divagar un tros llarg. Miro una pel·lícula que incideix en el poder que exerceix la cadena de comandament (Experimenter) i desenes de connotacions reboten ocioses entre les meves neurones. I penso i cavil·lo i lligo caps (o crec que ho faig), i m’ho passo d’allò més bé deixant-hi constància aquí, al Korova. Miro una pel·lícula en la que la veu d’un intrigant telefonista ofereix al seu interlocutor una certa quantitat de diners per menjar-se una mosca, i ja m’han ben enredat. Ja la tenim muntada, la broma, amb totes les seves eventuals i engrescadores implicacions. Se’m compra fàcil i bé amb aquests truquets, altrament, tan vells com el lliure comerç, i encara tan de moda com el maleït WhatsApp.

El poder dels diners i el que hom estaria o no estaria disposat a fer per uns quants milers. Quan entrem en aquesta línia de raonament sempre em ve al cap aquella seqüència de Nueve Reinas, el molt notable thriller d’en Fabian Bielinsky sobre vividors i petits delinqüents. Parlant del poder de persuasió del paper moneda, el personatge d’en Ricardo Darín li pregunta al d’en Gastón Pauls per quants diners es deixaria donar pel cul. Va tirant sobre la pica tovallons de paper que representen bitllets mentre l’altre nega impertèrrit, recalcitrant. Llavors, despenja tot el feix restant i el posa davant el seu interlocutor que, per un instant, dubta en la seva tàcita negativa. Poderoso caballero es Don Dinero, com deia aquell.

No són poques les produccions que aprofiten la volubilitat humana per filar trames de misèria, avarícia i autodestrucció. Em venen al cap dos de bastant emblemàtiques en aquest sentit, com són Would You Rather i Cheap Thrills. Mentre la primera recapitulava i, en un moment donat, ja no és la cobdícia humana la que porta les regnes, l’altra es mantenia en aquesta tessitura i l’estirava fins el límit de la seva terrible condició. Encara més punyent en aquest sentit, 13 Sins posa de manifest, amb fluïdesa i acceleració creixent, el tipus de tractes que poden dur-nos pel camí de l’autodestrucció si ens capfiquem en fer-los. En Daniel Stamm, més conegut per la direcció de The Last Exorcism o A Necessary Death (?), condueix amb mestratge un excel·lent i irreconeixible Mark Webber per aquesta pista sense retorn. Comença amb la presentació del seu personatge i la situació que el volca a seguir jugant temps desprès de que el joc hagi deixat de ser rentable. Una mica com en Michael Douglas a The Game, l’entitat que paga i pressiona la deriva del personatge sembla tenir-ho tot absolutament controlat, i l’única sortida plausible passa per assumir la total desfeta, o continuar el joc fins la seva darrera i nefasta conseqüència. A diferència del personatge d’en Douglas, però, el d’en Webber, fort més complex i ben caracteritzat, canvia notablement durant el seu periple, esdevenint vil i menyspreable, al mateix temps que poderós i solvent en la seva fosca evolució. Gaudeix, fins i tot, amb un sadomasoquisme palès, el viatge de malson en el que s’embarca. Números vermells al banc. Urgents compromisos i responsabilitats. Tretze pecats. Tretze objectius. Tretze missions que el duran inexorablement a la seva transformació final. ¿Fins on arribaríeu si us truquessin a vosaltres? Ei, m’està sonant el telèfon, i aquesta estrident musiqueta circense no m’és gens familiar…

No Comments

Post a Comment