web analytics
Title Image

Cybernatural

3

A mesura que les noves tecnologies són assimilades per la societat, captant adeptes que, en principi, no ho havien de ser (exempli gratia? la meva mare, gran aficionada al Facebook), el cine anirà adaptant aquest nou “escenari” a la pantalla. Així, format i argument se sotmeten ufanosos a aquest context on ja no és tan evident perdre’s (tenint un mòbil amb GPS enganxat a la mà), o no enregistrar un fenomen determinat (quan tots aquest aparells tenen també excel·lents càmeres). Què no se sap alguna cosa? JFGI! I així anem fent. El found foutage (de merda) només ha estat un petit preludi del que se’ns tira a sobre. Espereu, si no, a que les Google Glass acabin d’agafar embranzida.

Alguns cineastes pioners han agafat el toro per les banyes amb aportacions que donen un important pes específic a l’ordinador i les noves formes de comunicació, com a medi i com a mitjà. Parlo, per exemple, de Open Windows (Nacho Vigalondo), o aquesta aportació estiuenca titulada Unfriended, aka Cybernatural.

Unfriended adopta el format capciós de Open Windows: un found foutage fàcil on la càmera es dedica a enfocar la pantalla d’un ordinador portàtil. Així, tot el que veiem és només el que aquesta pantalla plana mostra. Finestres del navegador (Google, per descomptat). Llistes de reproducció de l’Spotify. Xats oberts a l’Skype. Perfils del Facebook. En aquest cas, però, ni l’ordinador ni la càmera (ni, per tant, els personatges que interactuen) es mouen gens ni mica (primer error). Al davant de la pantalla i just darrera de l’expectant espectador, el personatge principal, en aquest cas, una maca adolescent (Shelley Hennig).

Els adolescents… Parem aquí un segon. Donat que ens passarem tot el metratge (83 minuts) contemplant el que la nena aquesta escriu o deixa d’escriure al seu ordinador i les cares dels seus sensacionals amics, és important puntualitzar: hi ha adolescents i adolescents hi ha. El grupet de sis que ens ocupa (set amb el fantasma) és un de bastant tirant a molt repel·lent (segon error). S’entén que aquesta actitud execrable de jove eixelebrat i prepotent, assidu al botelló i programes tipus HYMYV i Jackass, era la que més s’esqueia a la naturalesa dels fets que s’esdevindrien a continuació. L’ajust a la trama implica, però, una completa desvinculació per part de l’espectador, com a mínim, d’aquell que hagi superat la majoria d’edat. Com a exemple, la primera conversa, via Skype, entre la noia i el seu xicot, que em semblà d’un masclisme deliberat, violent i, el que és pitjor, consentit: la noia mulla les calces quan l’altre l’amenaça amb un punyal de pams més de dos. “Ets molt sexy quan et poses violent!”. Maco, molt maco. Aquest serà el nivell durant tota la pel·lícula. No es pot pretendre que un pateixi per les curtes vides de personatges similars.

Malament els personatges i malament l’escenari. Anem a la trama o ens ho deixem estar?

Tot i que no se li pot negar un punt d’originalitat en el plantejament, el fantasma és un de ben convencional (i tercer error), menys per aquesta capacitat seva per hackejar els comptes dels seus ex-amics a les xarxes socials més emblemàtiques. Em sobta que grans com els que referia abans no hagin posat pegues a tan pobre publicitat. L’Skype queda retratat com un mitjà poc fiable i de qualitat dubtosa per videoconferències (Oh! Quina sorpresa!). Al Face qualsevol pot penjar fotos teves i enfonsar-te l’existència per sempre més. Però ara parlàvem del fantasma, com deia, un de ben convencional, venjatiu i juganer, en la línia del de Ouija, però amb la tàcita resolució de treure tots els draps bruts abans d’anar per feina. El joc és interessant al principi, però ben aviat esdevé reiteratiu, trampós i carregós en essència. La falta d’acció, lo avorrit dels diàlegs i lo extremadament predictible de tot l’assumpte acaba per ensopir una barbaritat. A sobre, les morts s’ometen, una decisió que quasi que em sembla l’adequada, donada la pèssima realització de les poques de les que sí en som testimoni.

Bé, a veure: si a Ouija li donàvem un 2, a aquesta li pertocaria un 3, per original i agosarada en format. En qualsevol cas, i com la primera al 2014, a la que ens ocupa li correspón des d’ara mateix una posició privilegiada al meu bottom 10 d’aquest any. I viva i bravo.

No Comments

Post a Comment