web analytics
Title Image

Mission: Impossible – Rogue Nation

7

En Tom Cruise té 53 tacos però sembla (molt) més jove que jo, que en tinc 35. I és (molt, infinitament) més ric que jo. I, segurament (no, que va: del cert), s’ha tirat (moltes) més t… Un moment, un moment. Això ja ho he escrit abans!! Puta enveja (in)sana… Tornem-hi.

L’amic Tom, com un Dorian Gray modern, roman impassible, incombustible davant el pas del temps, com a mínim, sota el focus de la càmera ubiqua de Hollywood. Des de la primera Mission: Impossible, dirigida per en Brian De Palma i estrenada l’any 1996, fins aquesta darrera entrega, d’en Christopher McQuarrie, han passat quasi vint anyets. Però, per l’agent Ethan Hunt, no poden haver estat més de 5 o 7. Només l’agent Luther Stickell (Ving Rhames) li segueix la marxa, en un còmode segon pla, i dins la mateixa nissaga. I, sí, l’amic Ethan ha canviat. Ha guanyat uns pocs quilets de maduresa i musculatura. Gesticula menys. Somriu poc, com per evitar les arrugues que haurien d’haver marcat l’inexorable pas del temps per la seva pell llisa i bronzejada. La frescor vital, alegre i desenfadada, d’aquell tiu de 34 (que semblava un nano de vint) ha deixat pas a la robustesa tàctica i sòlida presència d’un paio de cinquanta i tants (que n’aparenta trenta-cinc). Alabat sia Déu!

L’Ethan envelleix, és clar, però amb un tempo molt diferent al del seu actor. Curiosament, és l’habilitat de l’actor la que, ajudada per la màgia de Hollywood, permet tan singular fenomen. Així, encara no ha calgut buscar-li un substitut, com abans per altres agents especials de vida més efímera (els successius James Bond, entre els quals en Tom ja ha superat les quatre entregues d’en Pierce Brosnan, i va camí de les set d’en Connery) o davallada més palpable (en Matt Damon com a Jason Bourne). Veient com se les gasta en Tom, no és probable que sigui necessari liquidar-lo en les properes entregues. Serà més complicat, potser, buscar-li una xaia que li escaigui, sense que pugui passar per la seva filleta. Molt ben parit en aquest sentit el treball de càsting d’aquesta entrega, amb la guapíssima i sensual sueca Rebecca Ferguson, de 32 anyets, fent-li d’antagonista femení, implacable enemic de naturalesa felina i aliada de caràcter notablement ambigu. O el dolent de rigor, encarnat aquí per un contingut Sean Harris. Menys encertat, al meu parer, el protagonisme creixent d’en Simon Pegg que, com a Benji Dunn, i amb més pes en aquesta entrega que en les dues anteriors, histriònic i sobreactuat, com en ell és habitual, intenta sense gaire èxit donar el toc graciós, innecessari, diria, a la tan frenètica trama.

Ah, sí, és clar. La trama. Tant parlar dels actors quasi m’oblido de la pel·lícula. Les incursions d’en Christopher McQuarrie en direcció són més aviat modestes (Jack Reacher, The Way of the Gun), i sempre per donar sortida a guions propis que, més probablement, altres han sabut canalitzar millor (Edge of Tomorrow, Valkyrie, The Usual Suspects). En el cas que ens ocupa, però, trobo que el cineasta ha copsat amb molta solvència l’univers M.I., no només sobre el paper, dins el gènere d’acció trepidant i les tempestuoses intrigues que constitueixen el dia a dia de l’Ethan Hunt, sinó també sobre la pantalla, amb seqüències d’acció esfereïdores, absorbents en essència, com la sensacional persecució en moto, el recital d’hòsties a dues bandes que els agents (en Hunt i la noia) ofereixen, i la lluita entre franctiradors, al teatre. Això, però, sense oblidar un fil conductor tangible, mesurat i mínimament creïble, en el que sostenir tanta explosió sensacionalista. Així, estem, potser, davant la millor pel·lícula de la franquícia, com molts arriben a afirmar sense dilació (jo tinc les meves reserves), indispensable pels fanàtics de l’acció desmesurada i els agents secrets, perfectament recomanable, també, per la resta dels mortals. Llarga vida a l’Ethan Hunt i el M.I.!

No Comments

Post a Comment