web analytics
Title Image

All Hallows’ Eve 2

3

“Lloc web sota llicència copydown. Copia’n el que vulguis, però no siguis subnormal”

És ben curiós com funciona la cosa comercial en el món del coneixement, l’art i la cultura en general. Amb la ubiqüitat de la tecnologia digital ha de ser un mal de cap de Cal Déu controlar que no es filtri abans d’hora un document, una pel·lícula o una cançó. Em refereixo al comerç d’idees, obres, patents, invencions i/o descobriments, coses d’aquesta naturalesa etèria, més o menys intangible. Tenim el plagi i la pirateria, per exemple, en permanent guerra sense quarter amb els que s’enriqueixen distribuint el talent i el treball d’uns altres. Però hi ha més, molt més. En el meu camp, el de la recerca biomèdica, també tenim pirates, i aquests no s’amaguen pas. Són les editorials, que cobren per publicar les dades que els investigadors hem aconseguit mitjançant, sobretot, diner públic. Cobren per publicar i cobren per difondre la publicació. Per no pagar, no paguen ni el sistema de peer review, a través del qual demanen a altres autors (molt amablement, això sí) que avaluïn la qualitat del treball que estan per publicar. És un negoci rodó en el que l’únic que realment importa és aconseguir algunes publicacions amb un cert grau d’interès i un factor d’impacte prou gran com perquè la roda dels diners comenci a girar tota soleta.

Un moment, un moment, que m’estic anant… Tornem-hi.

És ben curiós com funciona la cosa comercial en el món del coneixement, l’art i la cultura en general. Jo no hi entenc ni fava, perquè us haig d’enganyar, però encara puc sumar dos més dos. En el cas de All Hallows’ Eve (2013) i la seva seqüela immediata (2015), és ben fàcil imaginar, hipotetitzar, si voleu, algun tipus de conflicte entre la productora (Ruthless Pictures) i el cineasta responsable de la primera entrega (Damien Leone):

Don Leone – (…) Que haig de compartir metratge? I amb aquesta xusma!? Va, home va! Aneu a cagar! Ah, i el pallasso és meu i me l’emporto!
Don Leone – (…) Aquest sou miserable ja no fa per mi. Si no me l’arregles una mica cardo el camp. Ah, no? Doncs, apa, a pastar fang! Ah, i el pallasso me l’emporto!
Don Leone – (…) I m’haig d’assabentar per tercers que heu engegat la seqüela de All Hallows’ Eve sense dir-me res? Però què malparits! Doncs que sapigueu que el pallasso és meu i no el podeu utilitzar!
Don Leone – (…) … i el pallasso és meu i me l’enduc!

Comentava abans que m’era estrany veure que All Hallows’ Eve 2 no incloïa el tal Damien als títols de crèdit i rèdit. Aquí tenim no menys d’onze (11!) directors i els mateixos guionistes (incloent-t’hi encara tres noms addicionals) per justificar l’existència de no més de vuit curts. Són uns números absolutament esfereïdors, i una mica inquietants, també. Així que agafo i em poso la pel·lícula, encuriosit, atiat només per aquesta distribució estranya, extremadament repartida, del mèrit inicial. No podia sortir-ne res de bo.

D’entrada comprovo que, efectivament, l’Art, el pallasso que feia de fil conductor a la primera entrega, ha volat. El seu reemplaçament és d’un trist que espanta: un puto paio amb una màscara de carbassa i un ganivet. De fet, el mateix només surt al principi i al final de la cinta. Aquí s’estalvien la historia conductora amb una barra absolutament astorant. Flop! T’he venut un grapat de curts com si fos un llarg! Flop! Sí, maco, no m’he molestat el més mínim en fer que lliguin… Per què ho hauria de fer? Flop! Poso al mercat, sota un títol amb antecedents, un producte nou a partir d’altres de reciclats, sense gaire despesa afegida i just a temps per Halloween! Flop!

I això és el que tenim: vuit curts independents que ens empassem impassibles un rere l’altre, badallant de tant en tant i començant per Jack Attack (dels pocs que convenç, amb aquesta linealitat ascendent, cruel i ferma) i acabant per Alexi (una proposta argentina que combina amb un èxit més aviat discutible la idea de Unfriended amb el fantasma de Ringu). Entre mig, un ventall que s’arrossega entre la mediocritat més irritant (The Last Halloween, Masochist, Mr. Tricker’s Treat) i la idea graciosa que resta rubricada per una realització eminentment amateur (The Offering, Descent, A Boy’s Life). I, sí, ho sé: m’han ben venut la moto, una que venia sense rodes ni manillar. Però, com a mínim, com deia ahir en Juan, així, a cops, hem arribat a la conclusió de que NO CAL mirar-se més pel·lícules sobre el (puto) Halloween, de que ja n’hem tingut prou i de sobres, i de que l’únic que pot passar si insistim és que acabem per entomar refregits i compilacions patilleres com la que ens ocupa. Byebyelloween!

No Comments

Post a Comment