web analytics
 

The 5th Wave

2

Una vegada més sóc víctima de la meva inconsciència. Després d’un dia d’anar amunt i avall, de taverna en taverna, sota un cel gris i plujós, decideixo anar al cine. Així, d’improvís. Havia d’experimentar el meu hobby en tota la seva magnificència a la ciutat on visc. Els més de tretze euros de l’entrada em recaven una miqueta. Si s’havia de fer, avui era el dia. Tinc uns fantàstics ODEON Cinemas ben a prop del pis. Les sales em venien al pas i la pel·lícula seleccionada, després de descartar les que ja havia vist i les que no aniria a veure ni que em paguessin, començava en poc més de mitja horeta. Temps més que suficient per fer la darrera cervesa, no fos cas que m’entrés set a mitja sessió.

Efectivament, ja hi sóc: luxós conjunt de sales al bell mig de la zona comercial de la ciutat, al Liverpool One. Preu de l’entrada: 10£. Número rodó. Gran. Maco. Així, sense anestèsia. Clatellada. Dolor. Crispetes? Oi tant! Veneu cervesa? Serà que no. Llàstima. Posi’m una aigüeta fresqueta, llavors. Aquesta no, la petita. Vegi vostè que si no desprès m’entra pixera. Quant!? 9£ (11,9€). Thankiumate lacònic. Em retiro somicant.

La sala segueix el patró dels ODEON del nostre país, és clar. El negre de la foscor imperant i els imponents seients conviden a una relaxació profunda. Aquestes crispetes tenen un color groguenc extremadament sospitós. A més, són enormes. Passa el mateix amb els dípters, mosques i mosquits, que aquí els fan mida XXL… Un moment, qui parla? Ah, sí: la pantalla informa sol·lícita que la pel·lícula està a punt de començar, que apaguis el mòbil, deixis la xerrera per més endavant, et relaxis i et disposis a gaudir de tota l’esplendor del setè art. Gràcies, maca. Molt suggestionant tot. Que comenci el show, doncs!

Quinze minuts després encara estic mirant anuncis. Me l’han fotut de través. Tinc ganes de cridar. A sobre, es repeteixen: aquest del cercador de Google és la tercera puta vegada que el passen!! I, de totes maneres, vols dir que el cercador de Google necessita encara publicitat? El de les iaies que proven i aproven una crema contra les arrugues rica en no sé quin puto coenzim és encara més demencial. M’haig de retenir fort per no llençar l’ampolla d’aigua contra la pantalla. Qui ho hauria de dir, trobo a faltar la idiosincràsia de la publicitat dels cinemes de Girona, amb aquell regust tan cutre, tan nostre. Tan curt.

Quan comença la pel·lícula ja he acabat amb les crispetes. Millor, penso, així no em destorbaré. M’ha entrat pixera. És clar, tanta cervesa… Em disposo a oblidar la meva vesícula carregada. Difícil però factible, em descordo subtilment el primer botó dels texans. Quan acabi el film els tindré tots descordats. Per ara, miro l’aigua temptat. No, no, i no: concentra’t en la pel·lícula…

The 5th Wave comença ràpid i bé. Em sento profundament agraït de que no s’entretinguin en introduccions feixugues. Han arribat els marcians, i ho han fet fent molt de mal. O això sembla. Ens ho explica la rossa mancada de lacrimals: la primera onada van ser els marcians, en format Independence Day o District 9, però sense fer cap espectacular acte de presència. Només la gran nau nodrissa llanguint al cel nord-americà. Per evitar la virulència de l’espècie humana, el primer que fan els extraterrestres és dilapidar qualsevol font d’energia. El sistema resulta radical. La rossa es pregunta que farà ara sense el WhatsApp, mentre del cel cauen avions plens de passatgers. La segona onada és literal, i la pel·lícula recull voluntariosa algun fotograma del material tallat a Deep Impact. Cap problema: tots ho hem fet alguna vegada. La tercera onada ja fa com més angunia: malaltia infecciosa altament contagiosa i mortal. El vector són els ocells. No s’han esmerat gaire, no. La quarta onada es confon a mitges amb la cinquena i també depreda referents previs amb total naturalitat. Ho dic? Compte que serà (un altre) espòiler… Bah! Què collons, si tampoc no la mirareu! Entrem en mode Invasion of the Body Snatchers. Res a dir tampoc: la idea és altament recurrent, i no serà l’ultima pel·lícula que l’exploti a voluntat. Aquí, però, sense cap filigrana ni truculenta transformació. No cal, que ja estem on volíem estar. No han passat ni trenta minuts de pel·lícula. M’estic avorrint greument.

Tot el que segueix vindria a ser un reguitzell d’idees i situacions depredades d’altres films dins la mateixa categoria. En direm cinema “barb”, i no tinc ni idea de cóm collons pot estar funcionant tan bé tant de temps. Tan burros són els nostres joves? Us ben asseguro que jo no torno a mirar-me una pel·lícula que tingui per protagonista cap adolescent. A The 5th Wave engaltem una mena de Ender’s Game però que molt forçat, mentre en seqüència paral·lela abordem un Twilight contingut, quan la rossa amb cara d’orgasme sostingut troba el nano amb paràlisis facial parcial. Les reverberacions de The Hunger Games i Divergent són prou acusades. Hi ha molt de The Maze Runner i encara més de Maze Runner: The Scorch Trials. Floreix l’amor. Les curses se succeeixen aleatòria i paulatinament. Triomfa l’amistat. Els dolents reculen. Els bons es consoliden. Hi haurà segona part, i encara compte que no en facin la tercera. Jo m’he adormit una miqueta. Crec que estava roncant.

No Comments

Post a Comment