web analytics
 

Kill Your Friends

6

Fa temps, vaig escoltar a la ràdio que una aplicació com l’Spotify posa a disposició dels seus usuaris la barbaritat de més de 6.000 cançons originals cada setmana. Això suposa el llançament d’unes tres cançons completament noves cada cinc minuts, només, a través d’aquesta plataforma. Òbviament, molt poquetes d’aquestes mereixen el títol de “originals”. M’atreveixo a imaginar que gran part ni tan sols haurien de ser considerades “cançons”, en el bon sentit de la paraula. Igualment, fins i tot per un paio d’un sentit musical pràcticament nul com jo, es fa palès que moltes de les que sí despunten entre el fang no tenen, ni molt menys, la qualitat que pretenen, i destaquen només perquè algú ha volgut que ho fessin. I no pas l’audiència, compte, sinó algú. Hi ha exemples fragants que tots coneixeu i que tots heu ballat o vist ballar amb un punyent sentiment de culpa i vergonya aliena a qualsevol local del vostre poble. Aquí també, la publicitat ens guanya per golejada, i ens mengem voluntariosos el que venen sense ni tan sols parar atenció al que realment hi ha. Entrem en el cruel i temible món de l’espectacle, amb tots els seus perillosos giravolts i atzucacs, mentides i velades traïcions, inclosa la compra i venda de persones i productes, independentment de la seva suposada qualitat. Imagino l’espectacle i la publicitat com un gosset escarransit i el seu tirànic amo. “Quiet aquí! Pixa aquí! Seu! Jeu! La pota! La po-ta!!”. I qui surt perdent amb aquesta política imperant? Doncs, el veritable artista, per descomptat, i el seu públic potencial, del cert. La cultura, així, en general. Trist. Molt trist.

Són els anys 90’s. El metratge de Kill Your Friends segueix de ben a prop les endebades d’un ambiciós capitost dins la divisió anglesa pel descobriment de nous talents i la supervisió del desenvolupament artístic de nous grups musicals d’una discogràfica fictícia. En Nicholas Hoult (al que fa ben poc vèiem tot maquillat a Mad Max: Fury Road) personalitza de forma prou convincent aquest jove vanitós i patològicament competitiu. Alguns li han volgut veure similituds amb en Christian Bale a American Psycho. Ha estat aquesta comparació, al meu parer, completament errònia, el que m’ha portat a veure la pel·lícula que ens ocupa. Lluny de comparacions ocioses, ni els actors ni els personatges que encarnen en sengles produccions tenen ben bé res a veure entre ells. En Patrick Bateman (Christian Bale a American Psycho) és un yuppie profundament pertorbat al que la seva aparença forçada i sostinguda ha acabat per destrossar. En Nicholas Hoult personalitza aquí un altre tipus de yuppie, molt més fort, convençut de ser-ho, sanguinari i resolt que el pobre tarat de American Psycho. El d’aquesta pel·lícula sap on és, i sap perfectament el que busca, que no és precisament cap sortida, sinó l’èxit rotund, passant per sobre el que faci falta. No li importa l’aparença ni la virtut, i així ens ho fa saber successivament, parlant directament amb nosaltres, el seu públic, com abans feia un altre que també es presentava tallat per aquest mateix patró agressiu, esbiaixat i combatiu en extrem: en Leonardo DiCaprio, com a Jordan Belfort, a The Wolf of Wall Street.

Altres similituds ocioses que podria destacar incideixen novament sobre el personatge central, que, per la seva brutal deriva d’autodestrucció voluntariosa, i per les maquiavèl·liques i perverses decisions que pren tot sovint, m’ha recordat fort en James McAvoy a Filth.

Respecte al guió, la proposta deixa que desitjar en quant a les seves pretensions còmiques, que queden llastrades, al meu parer, per una deriva eminentment dramàtica i criminal molt creïble. La rocambolesca sàtira implícita en aquesta percepció esbiaixada de la fórmula clàssica de sexe, drogues i rock’n’roll, esdevé copsada i superada per la versemblança que s’imprimeix al conjunt de la trama. Millor, en aquest sentit, la d’en DiCaprio o, seguint entre els clixés de la competitivitat sagnant i la disbauxa entre oficinistes, la incisiva parodia de Bloodsucking Bastards que ressenyava en Juan fa poc. A través de la fragant caricatura inherent, queda molt ben retratat, això sí, el que (imagino) havia de ser (i, més probablement, encara és) el món de les productores i les discogràfiques en aquells norantes frenètics, quan tot començava a desballestar-se i el diner es començava a comprar a si mateix, menyspreant, en la seva tessitura, la virtut, la qualitat, l’art i la cultura. Amb una escaient banda sonora que és també part essencial de la història, la proposta esdevé així una altra interessant oda a la amoralitat de l’estat de les coses imperant en molts dels sectors d’aquesta societat capitalista, controlada per les modes i el consumisme, molt en la línia d’altres propostes recents, com The Wolf of Wall Street, Nightcrawler, o, aquesta més seriosa i documentada, The Big Short.

Tags:
No Comments

Post a Comment