web analytics
 

31

6

Igual que a sobre un escenari, en Rob Zombie, icona del rock freak industrial, deixa clara la influència teatral i circense a cada fotograma. D’aquesta manera, amb només uns pocs minuts de qualsevol dels seus film, podem estar ben segurs de l’autoria. Elements com l’acolorit cridaner dels decorats, els manierismes dels setanta, la violència gore, la música rockera a tot volum, o la seva obsessió malaltissa amb els pallassos ens remeten a un univers tan personal com perfectament recognoscible.

31 no és cap excepció. Hi trobem tots aquests elements, i alguna que altra desviació més, amuntegats l’un sobre l’altre. Són les seves joguines, i les mou a voluntat pensant en provocar, repel·lir i enfitar estómacs gens avesats a aquest tipus de xarcuteria. Els seus fans estem ben acostumats a aquest color i ens acontentem amb cada ració dels seus extravagants experiments visuals. No li exigim gaire més. Això i tot i que, secretament, encara delegem un possible retorn al seu punt àlgid: The Devil Rejects, una època on no s’estava de treure els ninots dels seus envasos i jugar amb ells de seguit. Era quelcom una mica més sòlid narrativament que la feble ocurrència que posa ara en marxa el circ de triperia i hemoglobina que és 31.

D’alguna manera, la seva darrera entremaliadura remet tímidament a aquella meravellosa pel·lícula, The Devil Rejects, sobretot, a una primera part que no hagués desentonat gens a The Texas Chainsaw Massacre o The Hills Have Eyes. Bé que després es dispersa, diluint un començament brut i aspre, entre Peckinpah i Corman, amb un carrusel d’atrocitats massa semblants a un videojoc de lluita força polit i cridanerament kitsch. I no és només que hàgim vist més de cent vegades el que Mr. Zombie ens mostra aquí. Directament és que no ens importa un rave, doncs l’autor ni tan sols es molesta en fer les degudes presentacions. El que obtenim al capdavall són desconeguts matant desconeguts. Així que, qui sobrevisqui i el que li passi després, no pot pas importar-nos gaire més.

Així i tot, si mirem 31 a través del microscopi advertim una complexa inversió argumental autoconscient digna d’admiració. En Rob Zombie ens presenta l’anti-Texas Chainsaw Massacre: una família d’avortaments, fruit d’un corrupte fica-i-treu entre el black exploitation i un redneck de tercera generació borratxo, cau en mans de la decadent i depravada burgesia. Si el leit motiv que venia de gust a aquelles mítiques simfonies gore d’abans era la progressiva conversió dels nens rebels d’aquesta mateixa burgesia en carn d’hamburguesa, aquí trobem tot el contrari. Això és molta ambició per una sola pel·lícula. I tot i acabar per ser gaire més que un altre acudit d’en Rob, o un entreteniment de sèrie B de luxe, em sembla que s’hi obre un camí fèrtil, aquest, el que apunta 31, creditor de ser explorat de bell nou, ja que encara és prou verge. Què passaria si fiquéssim una família d’adorables tarats caníbals en un embolic de tres parells de collons? És clar que aquesta proesa demanaria un treball narratiu més ferm que el que desenvolupa 31, on en Rob s’aplega únicament en l’aparença, la fotografia i la direcció, deixant la resta dels aspectes, inclosos el guió i els diàlegs, muntats a sobre d’aquest improvisat carrusel d’humor rústec.

No Comments

Post a Comment