web analytics
 

The Boy

4

Escriuré la següent ressenya despresa i corrents perquè ja noto com els records enfilen rabent el camí de l’embornal de la memòria. Els detalls d’una història que es difumina veloç, a penes continguda per la manca d’interès inherent, com un grapat de fina sorra entre els dits de la mà que el sosté. Aigua que gira ufanosa i es perd indefectiblement dins l’inodor quan algú prem el botó pertinent. Oblidable és dir poc. Prescindible és dir més. Les etiquetes de #Tofu i #Avorriment les portava de sèrie impreses en tinta xinesa al pòster. Jo només en deixaré constància al ciberespai, com abans amb aquella altra de la nina totxa amb cara de maníac homicida, Annabelle. Una ressenya que costa i em tira enrere ara, i que podria molt bé plagiar de la pel·lícula esmentada, doncs, totes dues, Annabelle i The Boy, estan tallades pel mateix puto patró, adherides a la mateixa plantilla tàctica, i dissenyades amb el mateix objectiu trampós, el d’intrigar, esglaiar, resoldre i compensar amb explicacions amanides, ensurts ocasionals i situacions recurrents un públic genèric que només desitja passar una estoneta amb la parella, menjar-se unes quantes crispetes, i no haver de pensar en res més que no sigui si a la xaia li caurà la tovallola que duu fortament lligada al cos, o quant trigarà en ficar-se el guapo repartidor de queviures al llit, mentre anticipa el següent ensurt.

La Maggie Greene de The Walking Dead (Lauren Cohan) ha deixat el xicot asiàtic i els cada cop menys temibles zombis als Estats Units de Nord-americà per anar-se’n a les Illes Britàniques i relaxar-se uns dies allà estant. Luxoses cases antigues, boscos perennifolis i cells encapotats. Tranquil·litat costumista, infusions a cabassos i pau conservacionista. Ja com a Greta Evans, el seu personatge farà de cangur per tal de guanyar-se uns calerons addicionals, estalviar-se l’hotel i practicar un anglès més melòdic i complex del que es parla habitualment a l’Amèrica post-apocalíptica de The Walking Dead. El públic aplicat notarà el canvi en el repertori dialectal i sintàctic de l’actriu, com per donar més pes a l’escenari “this is England, isn’t it?” del tot innecessari, diria, donat que el seu personatge figura que és americà. En qualsevol cas, passa que, en comptes d’un nen, la Greta troba que ha de vetllar per la seguretat, alimentació, formació i descans d’un ninot de porcellana. Ah, són aquests britànics, que estan però que molt punxats, pensa la guapa noieta ianqui…

Com Annabelle, The Boy (compte no confondre amb l’altra The Boy) presenta una factura tècnica encomiable i una fotografia sense màcula, perfecta. Exactament com Annabelle, The Boy punxa en una deriva argumental fàcil i predictible, un joc trampós amb els ensurts i els girs que puntualitzen l’entrega, i una buidor desmanegada i descoratjadora. Podríem destacar de la que ens ocupa l’originalitat de la premissa de partida, com a mínim, fins que els iaios deixen despresa i corrents el ninot i la casa que el conté a càrrec de la guapa au pair que han contractat. Plantejats amb decisió i un èxit notable (tot i lo decididament absurd de l’enlairament), aquests primers minuts de metratge consoliden un escenari certament intrigant, amb els dos vells senils que recorden fort als de The Visit, i aquest inquietant ninot al que anticipem foscos poders psíquics com els de l’Annabelle. Per la naturalesa rígida del titella, ja veiem que, el bitxo, de ser-hi, no serà ni de bon tros tan explícit com el nostre benvolgut Chucky, a Child’s Play, o el més recent i molt menys reeixit Robert the Doll.

I desprès està el gir final, és clar, com la sortida que pretén sorprendre un públic compungit, completament entregat a la causa, mentre anticipa multitud de perillosos fantasmes irradiant del titella, mentre la Greta afronta perills més brutals i tangibles que el ninot i les seves filies i fòbies i… Bah! No fotem, que això és veia a venir una hora lluny, suggerit a plaer en no poques ocasions durant l’interminable nus, mentre un guió poc precís jugava a la distracció ufanosa i una Greta un pèl massa voluble li ballava l’aigua, al ninot, al guionista, al secundari, o a qui fes falta. A més, ni tan sols és cap idea original, sinó la basta còpia de resolucions molt millor formulades i vistes com a mínim un parell de vegades en pel·lícules ben recents, el títol de les quals m’estalviaré ara per no esbudellar cap “sorpresa” a l’eventual espectador i… i… Sí, d’això… De què collons estàvem parlant? The Boy? Un ninot homicida!? Ah, sí, és clar! El de Child’s Play! Quina grana nissaga! A recuperar urgentment!

Tags:
No Comments

Post a Comment