web analytics
 

400 Days

4

Aquesta és una d’aquelles ressenyes que queden congelades en el temps, flotant en la nívia blancor del meu processador de textos mentre d’altres, més fresques i urgents, li passen al davant. A penes si conservo una idea aproximada del que 400 Days proposa com a pel·lícula. Lo important vindria a ser el que sí ha perdurat en el temps, negant-se a desaparèixer sota el pes dels dies i el visualitzat de més i més cel·luloide. La idea, el concepte, el potencial. La decepció. Com aquella punteta clavada al dit, que passa desapercebuda bona part del temps fins que prems on no has de prémer, així aquesta pel·lícula, entravessada, com una idea interessant pobrament perfilada, com una bona premissa mal conduïda, com un àpat a mig digerir. Com una ressenya inacabada.

400 Days és una producció de ciència ficció de la Universal Pictures per la SyFy. Tot i el canal de distribució, eminentment desenfadat, parlem de ciència ficció que pretén ser consistent i seriosa, optant pel bescanvi genèric mentre es passeja pel thriller, juga al fet i amagat amb el terror i coqueteja amb l’horror psicològic. Difícilment podríem optar a una premissa de partida més interessant, juntament amb l’engrescador tràiler, raó fonamental per la que he volgut ometre el logotip de la Syfy a la caràtula de l’entrega que ens ocupa: les indústries Kepler dissenyen un programa anomenat “400 dies”, una experiència sociològica per valorar els efectes psicològics dels viatges espacials de llarga durada. Per aquest motiu, tanquen a un búnquer, una mena d’estació espaial d’alta tecnologia soterrada, un grup de quatre persones, tres astronautes i una psicòloga. El repte és mantenir-se al complex i no obrir l’escotilla de sortida sota cap pretext fins que s’hagin complert satisfactòriament els 400 dies de viatge interestel·lar emulat. Si qualsevol dels voluntaris obre l’escotilla i s’ho deixa estar, tots seran despatxats.

Bé, no cal a dir que, amb aquest engrescador plantejament, jo ja frisava, anticipant tot cofoi una d’aquestes entregues d’horror claustrofòbic en les que un grupet de persones, privades de la seva preuada llibertat, acaben per enfilar-se per derives completament demencials (Das Experiment, The Hole). L’única norma, la de no sortir a l’exterior, proposava eminent conflicte i lluita aferrissada, davant la perspectiva de que a un, tan sols un dels participants, li fallés la voluntat d’èxit i es doblegués a la por i l’ansietat. Hi ha una petita diferència amb l’espai, una que cap placebo podia corregir sota aquestes condicions: els nostres voluntaris no estan a l’espai exterior, sinó enterrats en vida a un taüt d’elevades prestacions, i saben que, en qualsevol moment, poden sortir i veure-les a venir.

Un bon moment podria haver estat quan tot trontolla al seu voltant, com si el món s’ensorrés a l’altra banda de l’escotilla. Un altre, quan fallen els sistemes de comunicació, i ningú no contesta a les preguntes i la crida desesperada d’aquests tripulants figurats. Un darrer, quan falla el sistema de ventilació, i han de fer mans i mànigues per restaurar-lo. Un altre encara: quan algú colpeja amb ràbia la comporta de sortida. Són proves, o alguna cosa prou greu ha passat allà fora? El dubte, el silenci, la por i la confusió barrina inevitablement l’estabilitat mental i emocional dels nostres soferts protagonistes, encarnats per actors d’un cert currículum, com en Brandon Routh (Superman Returns), en Ben Feldman (Cloverfield, As Above, So Below) i la Caity Lotz (The Pact, The Machine), que juguen prou bé les seves cartes. Malaguanyat tot plegat, com abans a The Colony o a Hidden, s’opta per desaprofitar aquest escenari tan ben parit de misteri i ciència ficció, i s’enfilen derroters molt menys atractius, més convencionals, mentre tota la feina feta s’ensorra com castells de cartes al vent. Entra en escena un horror tímid i un terror esquiu. Al mateix temps, la barca fa aigües per totes bandes. Encara no sabem contra què hem xocat, però l’hem feta grossa. Això sí, a partir del dia número 400, el guionista es queda sense guió i el director sense batuta. Com que són la mateixa persona, tenim un culpable al que jutjar i condemnar pertinentment: senyor Osterman, se l’acusa de somiatruites avariciós i inconscient per dilapidar a voluntat la seva pròpia pel·lícula; de no ser capaç de veure el gran forat argumental que n’esllenega vint minuts ben bons, mentre uns van i altres venen, i ningú no sap ben bé que passa o deixa de passar. Ni tan sols vostè, senyor Osterman, oi que no? Suggereix i pretén i s’emplena la boca d’insinuacions velades. Però és aire i vent i inconsistència i fanfarroneria el que mastega. No hi ha res. No passa res. Veu els seus personatges com neden en engrut, avançant pesadament pel fangar d’una deriva inconnexa i artificiosa, i es queda vostè tan ample? Els fa patir i els enganya i els torna al punt d’inici, on encara pretén i simula, prenent la camissa al personal sense cap mena de vergonya, mentre la deriva, enrocada minuts enrere, a deixat ja de ser interessant. Com que sóc bona persona, jo l’exonero de tota responsabilitat, senyor Osterman, però faci’m el favor de mirar-s’ho una mica millor, avanç de tirar endavant un projecte com aquest, i pretendre més del que en realitat, vostè, petit autor novell, pràcticament debutant, pot gosar pretendre.

Tags:
No Comments

Post a Comment