web analytics
Title Image

’71

7

En qualsevol conflicte sempre hi ha diverses parts implicades, cadascuna d’aquetes moguda pels seus propis interessos. Una barreja de fàstic i pànic m’omple quan determinats poders intenten, per qualsevol mitjà i d’esquena a l’opinió pública, perllongar la seva durada, en comptes d’invertir esforços en aconseguir una solució satisfactòria per totes les parts afectades. Ja sigui amb l’objectiu d’obtenir vots, rendibilitat econòmica o drets sobre una terra, ells juguen a allargar el conflicte. Mentrestant, el poble ras en pateix les conseqüències, carn de canó de tots els bàndols, sacrificats en la ignorància, creient que han mort per un ideal, una religió o un país. Gent que tristament ha perdut la vida per res, convertida en el farratge de vaques més poderoses i riques.

’71 evidència la complexitat i les contradiccions del conflicte armat a Irlanda del Nord a través de l’experiència vital en primera persona, de l’hipnòtic malson d’un soldat anglès enviat en missió rutinària, pel control de masses, a Belfast. En Yann Demange ens arrossega així, a puntades de peu, d’un bàndol a l’altre, mentre experimentem de primera mà la confusió i el sense sentit de l’enfrontament entre unionistes i catòlics. Sense escatimar en detalls, ni privar-nos de la cruesa i la sang, la càmera segueix al protagonista en la seva frenètica carrera per la supervivència, moltes vegades, detenint-se a escassos centímetres del seu rostre masegat. No és cap religiós, ni un patriota, ni un fanàtic: només un noi, un pare que vol guanyar-se alguns diners treballant a l’exèrcit. Una víctima innocent més, dins un engranatge que mastega ossos i carn i escup misèries.

Feia temps que no gaudia (?) d’una experiència visual tan immersiva i angoixant com aquesta. Algú comparava aquest film amb un videojoc tipus Doom. No anava pas desencaminat: almenys durant la primera hora, la sensació és semblant a un shooter en tercera persona, tot i que carregada de gravetat i realisme. Així i tot, aquestes curses per carrerons estrets i desconeguts, entre el fum i els crits, esperant un enemic rere cada cantonada, només són una petita part d’un film que funciona també com un After Hours bèl·lic i mancat del més ínfim sentit d’humor. De fet, crec que el meu cul no va tocar la butaca del cinema fins el capdavall de la pel·lícula, un d’agredolç i gens heroic.

És tracta d’una gran sorpresa que anticipava a mitges, del director de Dead Set, per la visceralitat i una mica d’aquesta frivolitat, absent a ’71, però no pas  en quant al contingut o el to. En Yann rebenta les pilotes de l’United Kingdom, regira l’estómac de l’espectador i fa sonar la guitarra amb els seus nervis a través del debut cinematogràfic (possiblement) més espatarrant del 2014. No recomanada per psiques impressionables, ni pels que pateixin d’afeccions cardíaques agudes, això sí.

No Comments

Post a Comment