web analytics
 

A Dark Song

7

No passa gaire sovint això de que després de veure una pel·lícula no sigui capaç d’adscriure-la a un o més subgèneres. Fins i tot dins la tan de moda hibridació genèrica gairebé cap producte no defuig les etiquetes habituals. Així i tot, malgrat poder despatxar A Dark Song fàcilment amb les etiquetes d’horror psicològic o folk horror, la pel·lícula es resisteix a encaixar dins d’una categoria preexistent. Passa que el debut en el llargmetratge de l’irlandès Liam Gavin confia en una atmosfera opressiva i un ritme in crescendo exasperant per il·lustrar barrocament un minimalista i aspre ritual ocultista a càrrec de dos individus prou antipàtics: un xaman alcohòlic i una mare manipuladora i egoista. Encara que sigui possible qualificar aquesta “cançó fosca” com un subtil thriller de venjança lo abstracte i dubtós de les veritables intencions de la Sophia, la mare venjativa, com l’aparatós ritual satànic demanen a crits una millor i més adequada definició. Prou bé podríem etiquetar-la de “cinema ritual”, doncs el 80% del film malda per descriure amb pèls i senyals el procediment Abramelin, un arcaic ritu gnòstic. Sense cap mena de dubte les classificacions queden en aquest cas curtes, i són de fet el de menys. Amb A Dark Song en Liam, conjuntament amb uns magnífics Steve Oram (Kill ListSightseers) i Catherine Walker (Dark Touch), trepitja terreny inexplorat, amb l’escenificació d’una antiga invocació com a revers anticomercial del cinema d’exorcismes. Una pel·lícula a contracorrent, pensada per amoïnar l’espectador en tot moment, tant pel seu to mortalment seriós com pel seu final, displicent i anticlimàtic.

A part de la intenció innovadora (o renovadora, si voleu) pel i del cinema de terror, fent servir a sobre un pressupost mínim, hi ha molt del que meravellar-se. Per exemple, és sensacional que un producte com A Dark Song hagi aconseguit portar-se a terme. Potser no agradarà l’aficionat ocasional, més interessat en arguments senzills i sanguinolenta escenificació, però sí al cercador d’excentricitats capaç de escalfar-se el caparró després de cada visionat. Perquè la densitat temàtica i el joc ambigu i ribetejat de suggeriments exigeixen d’una observació atenta i un públic entregat capaç d’omplir els buits en cas de necessitat. I no és perquè aquesta cinta de terror no tingui un guió ben assemblat, o no ofereixi la informació necessària per articular un discurs coherent, sinó perquè en Liam treballa amb aquesta màxima que diu que el morbo i la imaginació humana són molt més poderosos que qualsevol imatge que puguis arribar a fabricar. S’aconsegueix així fer creïbles la possibilitat no només de que aquest tipus de gent existeixi (que de fet existeixen), sinó de convèncer sobre l’autenticitat del llibre d’Abramelin (que és de fet totalment autèntic). Amb tot, en el moment de la veritat el director altera el procediment original, a causa potser d’aquest dubte supersticiós que de vegades assalta fins i tot les ments més racionals. No el culpo pas per aquesta flaquesa, menys encara després de contemplar el resultat final i seguir la detallada i convincent descripció de la cerimònia ocultista. La sensació de versemblança contribueix enormement a fer de A Dark Song una obra encara més pertorbadora.

A Dark Song crema tan lenta com una espelma i suposa una experiència fosca, tensa i absorbent. Malgrat no presumir de sang ni vísceres posseeix un ritme sempre ascendent i aconsegueix pics inquietants i pertorbadors gràcies, primer, a la perversa interacció entre els seus dos motivats protagonistes i, després, a la notable mimesi del clarobscur que plasma la seva direcció de fotografia. L’ocultisme funciona aquí no com una excusa argumental qualsevol, sinó com la raó de ser de l’obra. Cada pas del ritual es troba documentat amb profusió de dades i posarà a prova la paciència de molts espectadors. Aquells que aguantin fins al final i se sotmetin voluntariosos a l’el·lipsi de 8 mesos que dura la invocació descobriran una joia amb vocació de culte que beu tant del cinema social anglès (sí nois, la que ens ocupa es troba més a prop d’en Ken Loach que d’en Kenneth Anger) com del folk horror britànic i els seus hereus més avesats. De fet, la duresa i cruesa de A Dark Song ens pot recordar bastant a films com Kill List o A Field in England, només que aquí es prescindeix de qualsevol tipus de humor. Podríem dir que després de la terrorífica The Hallow o la simpàtica Grabbers, Irlanda aporta un nou creador al cada vegada més captivador panorama cinematogràfic europeu: en Liam Gavin, orgullós a més de la seva filiació fantàstica. A Dark Song entra de cap al top10 d’allò més interessant en cinema de gènere del 2016, sent una d’aquelles pel·lícules de difícil etiquetatge i visionat imprescindible per entendre el cinema de terror modern en la seva vessant més agra i inconformista. Et pot agradar o no, però cal veure-la i formar-se una opinió, no us en càpiga cap dubte.

No Comments

Post a Comment