web analytics
Title Image

A History of Violence

9

Poques vegades abans hem vist que l’adaptació cinematogràfica d’un còmic iguali, i fins i tot superi la qualitat i la complexitat de l’obra original amb tanta claredat com en el cas de A History of ViolenceAgafem per exemple la sèrie de televisió que es va idear a partir dels còmics de Human Target, adaptats per en Peter Milligan: la laberíntica història d’un guardaespatlles amb problemes d’identitat que, convenientment maquillat, fa de doble dels seus clients, va acabar “republicanitzada” en un patriòtic serial d’acció lineal que no té cap de les qualitats “adultes” que feien del guió original una muntanya russa electritzant, amb multitud de capes temàtiques.

La clau és, potser, que en David Cronenberg pren un camí diferent al de la lletjota expressivitat barrocade la novel·la gràfica, respectant, però, la reflexió última de la història, i multiplicar per cent el seu impacte a la ment de l’espectador. Gràcies a un apropament visualment minimalista, tècnica i temàticament complex, s’extreu or de cada una de les seqüències d’aquest guió, ja de per si matemàticament construït.

Les referències són clares de bon principi, amb aquesta composició geomètrica dels plànols i la il·luminació falsament realista. Tots els elements visuals ens remeten a la visió al·legòrica que l’Edward Hopper pintava dels seus compatriotes. La il·lustració de les escenes quotidianes nord-americanes inquieten si s’observen amb deteniment: sota l’aparent normalitat i serenitat d’aquestes postals costumistes aguaita un angoixant existencialisme, ple de soledat i incomunicació. A History of Violence repassa un a un els tòpics dels Estats Units del pastisset de poma (baseball,cheer-leaderspick-upsdiners, donuts i pink houses, com definia en John Mellencamp l’american dream), per furgar-hi, després, i donar-hi la volta, més tard.

Des de la seqüència d’obertura, s’observa una elecció mínima dels elements: un de tants motels de carretera nord-americans, senzill, pintat en vius colors. El típic cotxe americà allargassat, i un lent travelling que segueix els personatges. Com a banda sonora, el cant de les cigales. L’escena habitual dels viatgers que es disposen a deixar el motel i continuar el seu camí per l’àrid paratge. Fins que la càmera no revela l’interior de l’edifici, deixant que l’espectador miri rere de la cortina, no es descobreix l’horror amagat.

En Cronenberg vivisecciona exhaustivament el tema de l’arrelament de la violència a la societat americana, acariciant amb el seu escalpel coàguls de sang negra com l’acceptació per part de la societat d’aquesta mateixa violència, o la seva transmissió venèria de pares a fills. Opta aquí per la via Peckinpah, és a dir, l’exageració visual i sonora, sense escatimar-li cap de les conseqüències a l’espectador. Així, en Cronenberg ens força a mirar les gleves de sang, les brutals laceracions o la violència sexual, i només realitza l’el·lipsi quan la imaginació pot conjurar pitjors horrors que el pla seguit mostrant el que ha passat, com, per exemple, al final de l’escena del motel. És aquell american nightmare del qual ens parlava en David Lynch a Blue Velvet, usant un llenguatge diferent; el que en Philip Ridley traslladava al medi rural amb The Reflecting Skin.

A History of Violence és el perfecte tour de force, enaltit per les impressionants interpretacions d’en Viggo Mortensen, l’Stephen McHattie, la Maria Bello o l’Ed Harris. Un que posa l’espectador de genolls, escena rere escena, deixant-lo mut, immòbil, ple d’emoció, com romanguérem tots a La Taverna de Smaug aquell dijous vespre durant la seva projecció, amb un nus a l’estómac fins que, per fi, als crèdits finals, vam poder empassar saliva, alleugerits.

No Comments

Post a Comment