web analytics
 

Air

6

Això dels videojocs ho porto més aviat malament. Vaig entendre de ben jovenet que no tinc el sentit de la mesura gaire ben regulat. Si em poses un joc d’ordinador o una consola a les mans i m’agrada el que veig puc deixar de beure, menjar, dormir i pixar durant hores i hores abans que el meu cos protesti amb prou insistència com per desenganxar la ment del repte que té al davant. Intento dosificar-me a força d’estar-m’hi. El més assenyat és mantenir-me’n ben allunyat.

Em sonava el cognom de Cantamessa (Christian és el nom) i no sabia de què. Middle Earth: Shadow of Mordor va ser el darrer joc d’ordinador al que m’hi vaig enganxar fort. En Christian és un dels artífex artístics de l’spin off que proposa una trama alternativa ubicada a La Terra Mitjana, un escenari ple d’elfs, orcs, trols, nans i altres dels personatges que habiten el món de fantasia i èpica medieval escrita pel filòleg i escriptor britànic J. R. R. Tolkien. M’hi vaig deixar unes bones hores aprenent a decapitar orcs al ritme en que el meu personatge, una quimera de guerrer humà i l’esperit d’un elf, prosperava i creixia, cada cop més capaç, fort i veloç. L’epopeia contenia infinitat de trames alternatives que em podria haver entretingut en descobrir. Vaig anar pel dret, corrent, matant i esbudellant fins passar-me el joc, ometent el ric escenari i el munt de possibilitats que Cantamessa i col·laboradors havien pensat per fer més ric i complex el context dels diferents personatges i la seva deriva. Me’n penedeixo d’haver enfocat allò d’una forma tan prosaica.

El mateix Cantamessa llençava el 2015 la seva primera pel·lícula com a guionista i director, una proposta arriscada i minimalista que incloïa un parell de personatges en conflicte creixent i ambient únic. Emmarcada en un context post-apocalíptic, la claustrofòbica residència de la parella protagonista i el viacrucis pel que han de passar quan una de les cabines d’hivernació peta comprèn l’escenari que en Cantamessa va triar per estrenar-se en els llargmetratges, desprès d’un parell de curts i el videojoc que esmentava abans. La naturalesa expansiva de l’argument del joc contrasta amb lo excepcionalment exigu de l’escenari de la pel·lícula. El pressupost ajustat adapta per la pantalla aquesta base soterrada on dos operaris es fan càrrec de les resquícies de la humanitat, uns quants representants emèrits seleccionats per romandre adormits, amb les funcions vitals en suspensió el temps que sigui necessari perquè el planeta es recuperi del darrer conflicte armat. L’aire tòxic a fora i els recursos escassos a dins obliga a aquest centenar de supervivents a estar-se així indefinidament i són només els nostres dos protagonistes els que, cada cert temps, es desperten durant no més de dues hores per comprovar si tot segueix igual. Controla l’aire a dins, verifica l’aire a fora, revisa els sistemes, planta un pi de pams més de dos, fes-te un parell de punyetes, fes-li la brometa al company de fatigues i mou la peça al tauler d’escacs. S’ha acabat el temps, torna a dormir-te. Bona nit company, ens veiem en sis mesos.

Per tan notable empresa el càsting seleccionà un dels actors televisius més estimats per l’audiència, en Norman Reedus (Daryl Dixon a la nissaga The Walking Dead), i en Djimon Hounsou (Korath the Pursuer a Guardians of the Galaxy i un llarg reguitzell de notables secundaris en produccions d’alta volada). Així, doncs, tenim en Bauer i en Cartwright, el blanc i el negre. El cínic desgastat i el romàntic somiatruites. El petit puta i el gegant sensible. El viu i el que és més aviat aturadet. Tenim dos companys de feina, dos amics fets a la convivència de l’un per l’altre fins a arribar a estimar-se com germans, sols en un planeta moribund, lluitant a penes per una empresa més aviat poc evident, amb l’única companyia de l’un per l’altre. I llavors s’esdevé l’incident, quan una de les cabines fa fallida i un dels dos resta condemnat a morir quan els ventiladors deixin de proporcionar l’aire net de l’exigua reserva que abasteix la central. Les alternatives s’alternen. Les possibilitats s’esgoten. Les discussions s’accentuen. L’amistat trontolla.

Air no és cap pel·lícula rodona. Air ni tan sols es una proposta gaire original. Vèiem un escenari similar fa ben poquet a Passengers, que amb la que ens ocupa comparteix premissa i dilemes morals. Gravity o la sensacional Moon també juguen al binomi del repartiment escàs, encara a l’espai exterior. Ja a un planeta Terra eminentment devastat, 400 DaysHidden, The Survivalist, Z for Zachariah o Extinction feien ús del recurs per posar de relleu el drama humà quan la humanitat ha fet fallida. Així i tot, Air aprofita amb notable encert l’angoixant posada en escena per treure a relluir els dubtes i conflictes que fan trontollar relacions personals canviants, sotmeses a pressions inusuals. La pel·lícula enganxa. La química dels actors atreu. Lo terrible i sensacional de la situació atrapa. L’aire escàs ofega. Jo dic molt a favor.

Tags:
No Comments

Post a Comment