web analytics
 

Ajin: Shôdô

5

Un grapat de nens en samarreta i bermudes, i armats amb kalaixnikovs de tercera o quarta mà, són enviats a la primera línia de foc a morir. Mai es revela el país del que parlem, bé que deduïm, pels trets i el color de la pell, que ens trobem en un d’aquests estats africans en permanent conflicte armat. L’enemic, mercenaris entrenats, massacren als nens sense pietat. Un xocant i violent començament que augura un festival d’acció i horror prou realista dirigit per un dels artífexs de la pel·lícula d’episodis d’animació Short Peace, on també participava el mestre Otomo: en Hiroaki Andô. Seu era el segment titulat Gambo, un petit sketch de fantasia fosca carregat d’acció i violència.

Si no has llegit el manga en el que es basa aquest llargmetratge d’anime, primera part d’una trilogia, no passa res. Ajin ens explica una història ben senzilla a través d’un argument mínim. El motor de la narració no és altre que l’acció, tallada, de tant en tant, per alguna escena explicativa i seqüències d’horror de tipus psicològic. Partim d’un típic institut japonès i un estudiant preocupat pel seu futur. El descobriment d’uns éssers mítics anomenats Ajin altera la monòtona i hiperorganitzada vida del noi, i l’obliga a fugir, perseguit per diverses faccions d’un conflicte ocult a l’opinió publica.

Tècnicament, l’animació flueix amb suavitat, igual que a Gambo, tot i que el fantàstic i violentíssim tracte del so ressalta sobre altres de les bones qualitats d’aquest anime. Les abundants persecucions, tirotejos i baralles cos a cos sobresalten també, no per la seva cruesa, ja que s’empra amb perícia el fora de camp, sinó pel so d’armes blanques penetrant la carn, impactes de bala, o urpes grinyolant contra el metall. Una cura tècnica que els amants de l’anime més realista i adult, com Akira, agrairan força.

La major part de les fallades que embruten Ajin: Shôdô apareixen al caòtic relat i a la feina de caracterització de personatges. La malaptesa en la narració es manifesta a l’abundància d’informació innecessària, a causa d’un guió mal estructurat i ple de forats. Es supleixen aquestes faltes mitjançant diàlegs explicatius, carregats d’informació supèrflua que, de vegades, talla el ritme del film, escombrant les escenes d’acció. Un muntatge paral·lel fent més èmfasi en la descripció visual i obviant aclariments com aquests hauria millorat l’harmonia narrativa. Pel que fa a la caracterització, direm que la neurosi del protagonista va una mica més enllà del que permet la pretensió d’ambigüitat, entrant en el territori de l’il·lògic. La seva volubilitat arriba a ser tan radicalment contradictòria que qualsevol diria que no ens trobem sempre davant la mateixa persona. Un moment esclata en llàgrimes i al següent es comporta com un despietat malparit. Un greu error que impedeix la identificació del públic amb l’heroi-víctima, l’essencial en el funcionament de l’història. La resta de personatges, o cauen malament, o pateixen d’una manca de personalitat gairebé surrealista. Una estratègia clarament enfocada a ressaltar la tesi del film, bé que es podia haver matisat una mica en nom de la seva coherència general.

Encara que a Ajin: Shôdô es recalca l’acció i l’horror psicològic, el tema principal s’inscriu dins la crítica social més despietada. El discurs carrega contra els deliris d’èxit de la societat nipona. Ataca també el materialisme i la freda instrumentalització amb què s’aborden les relacions interpersonals al país del sol naixent. El fracàs en sotmetre’s a les normes de conducta i els dictats del capitalisme és castigat amb l’ostracisme o l’escarni quotidià. Sent en el cas de la dona pitjor, fins i tot, amb la submissió a l’home, sobrevivint encara dins una societat tradicionalment patriarcal i profundament masclista. La pel·lícula ofereix, a vegades, una visió tan negativa de la família i les institucions japoneses que en alguns moments frega la depressió. El tractament temàtic és massa adult, potser, per un film d’animació on la majoria dels personatges no han superat els vint anys.

Tot plegat, Ajin: Shôdô és una adaptació digna d’un manga correcte, i sap treure el millor de les escenes d’acció, mentre aposta per un horror psicològic (l’angoixant escena de tortura) prou inusual en aquest tipus de produccions. El llast que suposen uns personatges entre planers i antipàtics, i l’ocasional caos narratiu, no rebenta un visualitzat amb gust que deixa amb ganes de més. Si més no, serveix d’útil introducció a l’univers dels Ajin, que es mostren aquí amb gasiveria, només 3 o 4 manifestacions, i que, previsiblement, tindran molt més protagonisme a lliuraments posteriors. No cal dir que, només pel nivell tècnic que l’Hiroaki Andô imprimeix als seus treballs, ja estaria ben justificat el fer una ullada a les seqüeles, encara que és força improbable que es resolguin els petits problemes narratius, doncs, el guionista oficial de la segona part i de la sèrie de televisió, és en Gamon Sakurai, el mateix autor d’un manga que palesava de les mateixes dificultats expositives de l’obra original.

No Comments

Post a Comment