web analytics
Title Image

American Sniper

6

En Clint Eastwood compta vuitanta-quatre (84) primaveres ben bones i millor aprofitades (8 fills de 6 dones diferents. 2 matrimonis. 4 Òscars). No sé si aquest home de nen somiava amb menjar-se amb patates l’industria del cine, o si volia ser bomber, metge, explorador o funambulista professional. En qualsevol cas, el jove Clint arrasaria al panorama hollywoodià, amo i senyor de l’spaghetti western als 60’s, com l’impàvid pistoler de sorneguera mirada i somriure esquiu que el dugué a la fama. Més endavant, intercanviaria amb solvència ambdós cantons de la càmera per convertir-se en director i protagonista de nombroses pel·lícules. L’únic que no ha fet (que se sàpiga) és escriure guions, i encara gràcies: la delació de l’IMBD ens indica que el senyor Eastwood ha dirigit ni més ni menys que 37 pel·lícules, començant als setantes amb Play Misty for Me, i ja sense parar fins l’actualitat (dues d’estrenades l’any passat). A més a més, ha participat en 67, marcant el paquet protagonista de moltes d’aquetes. No estic gaire al corrent de la carrera professional d’altres grans del cinema però em fa molt l’efecte que això són els números de tota una vida dedicada amb fruïció al cel·luloide. Uns números de rècord. És probable que aquesta vasta devoció al setè art porti implícita que un iaio de 84 tacos segueixi dirigint pel·lícules: el dia que en Clint deixi d’envoltar-se de càmeres, aquell dia, ens deixarà.

La darrera d’en Clint, American Sniper, gran favorita per l’estatueta daurada (6 nominacions), amb el permís de Birdman (9), segueix recaptant milions alegrement, sobretot, als EUA (més de 200 les dues primeres setmanes). Amb un Bradley Cooper prou encertat, el biòpic explica de forma senzilleta i paternalista, sense entrar en conflictes de cap mena, la vida d’un dels darrers herois americans, un tal Chris Kyle, el franctirador americà que va truncar la vida de més de 200 persones (166 morts confirmades) en nom de la pàtria, la llibertat, la pau, la justícia, la cristiandat, o el que collons representin (o creguin representar) els militars apostats en països que no són el seu.

La pel·li comença entrant en matèria, sense dilació: l’heroi està a punt de carregar-se un nen. El seu dit acaricia el gallet de l’arma homicida. El tret ha de fer-se efectiu. Abans, però, el metratge ens envia als orígens d’en Chris, com per entendre millor de què va tot això de ser Marine. El pare ens ho explica sintèticament, en forma d’inquietant metàfora: al món hi ha tres tipus de persones: els xais, els llops i els gossos d’atura (o pastors, que no de pastor). Descartades les dues primeres pel propi pare, al pobre Chris només li quedarà fer-se Marine (i blanc i patriota i cristià i heterosexual, compte, que si no, no val).

Segueix la formació militar (negligible) i arribem al camp de batalla, on cap destacar algunes seqüències de guerra prou aconseguides, i la lluita entre franctiradors de bàndols contraris, en la línia de Enemy at the Gates, però ni de bon tros tan elaborada. Molt de moro dolentot i soldadet compungit. Alguns escrúpols i excuses de mal pecador. Pols i bales, moltes bales. Un blockbuster ideat per menjar crispetes amb fruïció, al mateix temps que s’enalteix la vida d’un patriota, perquè sí, perquè algú ho havia de fer. Perquè això és Amèrica.

Una gran llàstima i pena (anticipada), però, el que hagin omès amb tanta decisió la mort d’aquest mateix patriota a mans d’un compatriota, precisament. Fora, potser, la part més interessant del biòpic de tan notable homicida amb pretextos, covardament amagada aquí per raons que fan sospitar que l’heroi en qüestió tenia una part fort més obscura del que suggereix al film.

Tags:
No Comments

Post a Comment