web analytics
 

American Ultra

5

De la ment responsable de Chronicle (Max Landis), i dirigida per un flamant director del firmament hollywoodià actual, en Nima Nourizadeh (Project X), ens trobem de pet amb aquesta American Ultra, una comèdia romàntica que incorpora seqüències d’acció desenfrenada i està protagonitzada pel duet Jesse Eisenberg – Kristen Stewart. És per tots conegut que, davant un panorama com aquest, la resposta taxativa, la paraula que escup el company natural de Bàscara com si disposes d’un ressort automàtic a la gola és… “Polla!”. Ui, no, perdó! La paraula és “Mandra”.

Mandra. Molta mandra. Mandra de pagar el preu de la taquilla. Mandra com per fer que l’índex de la mà dreta no l’encerti en fer clic al “Download”, desposseït de sobte de força ni pulsió. Mandra d’un plantejament farcit de clixés, depredant en clau de comèdia precedents que, dins l’acció adrenolítica del cinema de superagents, perden la memòria (que no les aptituds) o es regiren contra l’agència ultrasecreta responsable de la seva decadent existència i eminent capacitat homicida (The Bourne Identity, Hitman, Hanna). Mandra d’un desenvolupament plenament previsible, sense apartar-se en cap moment del que un esperaria. Mandra d’empassar-se la munió de tòpics propis d’una comèdia frenètica, histèrica, insulsa i desgavellada, amb una acció assassina decidida, però desmanegada, i sense (gaire) sang. Mandra de suportar més de noranta minuts “aquest tronc que es passarà tota la puta pel·lícula sense canviar d’expressió”. Mandra. Molta mandra.

Però, llavors, vaig veure el tràiler, i alguna cosa em va cridar l’atenció. La idea no era dolenta, i tenia un deix prou original. Una mena de buddy movie d’acció i comèdia desbocada on un jove covard i nihilista transmuta en hitman solvent i despietat. Tot i la poca química que, a priori, atribuiríem a la parella, entre les explosions i la vulgaritat d’uns acudits una miqueta ximplets, es percebia al tràiler una empremta singular que semblava compaginar amb prou mestratge la gràcia i l’adrenalina. No era probable, ho sé, però vaig voler entendre traces del humor histriònic d’en Simon Pegg a Hot Fuzz o World’s End. Una retirada a Zombieland? Ara veig que m’estava passant… I algunes similituds vagues amb la més recent i prou reeixida Kingsman: The Secret Service, ja dins el cinema de superherois de naturalesa desenfadada, agències no governamentals secretes, agents esbiaixats i explosions a dojo.

Així que ens sobreposem a la mandra i mirem la pel·lícula.

D’entrada, la parella encaixa millor del que s’esperaria. Curiosament, però, és el noi el que, en el seu paper protagonista, deixa força que desitjar. I, per tant, al tal Jesse Eisenberg se li podria reconèixer un currículum divers i una certa capacitat com actor (The Social Network, Now You See Me, Zombieland) que aquí, em fa l’efecte, li és esquiva. Val a dir que al seu personatge pretén tal contrast de característiques que, més probablement, la cosa no resultava fàcil. Intueixo també una manca de convicció, de lideratge, de pes específic en direcció, a l’hora de concretar les dues personalitats del protagonista i la devoció a la noia, que varia en intensitat. Així, ni quan estima ni quan ataca deixem d’entreveure el nyicris histèric i deplorable que coneixem al principi. En conseqüència, tant les seqüències romàntiques com les d’acció resten poc creïbles. A més a més, les mateixes estan rodades amb molt poca traça. El seguiment de la càmera és obtús i, sovint, no se sap què està passant. Molta fumera i foc d’artifici, però poca teca. Molt d’estira i arronsa entre la parella protagonista, però res de sexe. Molta arma blanca brandada amb convicció, però poca sang. Fluixeta com a pel·lícula d’acció, mediocre com a comèdia, li reconec encara la notable temptativa. Però justet. Molt justet.

No Comments

Post a Comment