web analytics
 

Anomalisa

8

Mentre em delectava fascinat amb la petita incursió d’en Charlie Kaufman (Being John Malkovich, Adaptation, Eternal Sunshine of the Spotless Mind) en l’artesanal món del stop motion al que en Duke Johnson està consagrant la seva incipient però prometedora carrera, pensava en aquests moments d’avorriment i cansada desil·lusió en els que em descobreixo rondinant, de tant en tant. Tot és igual. Tot segueix igual. Res canvia, i res no és com jo imaginava que seria. Tot es marceix i desgasta sota el pes de la constància i la rutina. Les mateixes cares. Els mateixos maldecaps. Les mateixes veus mundanes del dia a dia que desllueix la vida que m’esperava i que ara consumeixo indolent, a diari. Una vida fàcil i rutinària, sense descobriment. Sense passió ni sorpresa. Sense daltabaixos. Una avorrida, temprada i constant bassa d’espès oli.

Nah. No és veritat. Estic prou conforme amb la vida que visc, afortunadament. Aquesta és una falsa prepotència, el pretendre una realitat millor que l’actual pel simple fet de tenir-la present i, en certa manera, a l’abast de la mà. És, potser, la llarga i inquietant ombra de mil probables, totes les alternatives valorades i menyspreades, perdudes, durant un temps vital. El meu. El teu. Suposo que, qui més, qui menys, tots patim aquests moments de cansament obstinat i obnubilació transitòria. És llavors quan planegem aquell viatge impossible que mai no farem, o quan cavil·lem sobre dràstiques decisions vitals que no arribarem a prendre. Tinc la certesa (tots la tenim) que, fem el que fem, visquem on visquem i sentim el que sentim, al final, tot es tornarà també flat i sense relleu. Per què? Ah, xiquets, doncs perquè, quan estem allà, no podrem estar aquí, i tornarem a deixar de valorar el que tenim i el que fem pel simple fet de tenir-ho i estar-ho fent. Som així de capsigranys, la majoria dels mortals. La menyspreada rutina i la seva capacitat depressiva són un mal endèmic en aquesta societat consumista que es proclama capaç de proporcionar infinitat d’engrescadores experiències. I vides, moltes vides alternatives, totes a l’abast d’una mà, la que pugui pagar-les, i estigui disposada a pagar el (un) preu.

Anomalisa no deixaria de ser una altra cínica tragicomèdia més sobre la crisis de la maduresa, l’amor i el desengany si no fos per la ploma d’en Charlie Kaufman i aquest sensacional format que els autors trien per explicar la seva història. La grandesa d’aquesta pel·lícula resideix, de fet, en la seva capacitat per narrar una història ben senzilla i recurrent com mai abans no l’havíem conegut, amb una bellesa plàstica absorbent i una excel·lència tècnica digna d’ovació. Altrament, lluny d’enginys tècnics ideats per despuntar sobre la massa informe de la producció cinematogràfica anual, l’animació de Anomalisa acaba sent en aquest cas el millor vehicle, més que necessari, completament imprescindible per aconseguir el joc que els autors pretenen. Així, a través de veus àtones i cares de maniquí, ninots que no són joguines sinó persones, un missatge crític i alliçonador entra fàcil, seccionant hipotètiques alternatives i les falses il·lusions d’un somiatruites qualsevulla (Michael Stone al film) com un ganivet calent aplicant el seu tallant sobre la mantega. En aquest sentit, no estic del tot segur de fins on tenia intenció de penetrar aquest missatge amonestador, rubricat ara per aquest final ambigu i un tant agredolç. Penso, suposo, imagino que, a final de comptes, són aquests petits moments d’anomalia (d’“anomalisa”) que atresorem els que han de sumar en la seva màgica brevetat divina i falta de pretensions. La resta? La resta que, com a mínim, no pesi (tant).

Tags:
No Comments

Post a Comment