web analytics
 

Antibirth

3

Antibirth no és pas cap film experimental. Antibirth  ni tan sols és un film de baix pressupost extravagant. Potser sí que es pot descriure com un producte de terror fallit i pretensiós on el creador ha bolcat totes les seves neurosis i les idees més boges, en detriment de la intel·ligibilitat de la història. Tenim drogues alienígenes, experiments governamentals, embarassos monstruosos, body horror, imatges psicodèliques de saldo, teletubbies caníbals, foscos establiments familiars de menjar ràpid, prostitutes russes deformes, música garatge i post-punk introduït a deshora. Tenim escenes i personatges surrealistes buits, ficats amb calçador. Sorprèn, però, la qualitat del càsting: en Mark Webber (Green Room13 Sins), la Chloë Sevigny (The Killing RoomAmerican Horror Story) i la Meg Tilly (Body SnatchersPsycho II). Segur que van haver d’amenaçar les respectives famílies, o quelcom semblant, si no accedien a fer la pel·lícula. També sorprèn els molt bojos 5 minuts finals.

En realitat Antibirth no pot amagar el seu amateurisme, ni el guió desmanegat, ni lo escàs del seu apartat tècnic. Tampoc no pot evitar lo avorrit del desenvolupament d’una trama feixuga que, bàsicament, es redueix a escoltar les queixes de la Lou, una alcohòlica fumadora compulsiva aficionada a les drogues barates i les festes salvatges. A més, la Lou creu que pot estar embarassada, bé que fa temps que no fot un clau. Així doncs, durant tot el film la seguim en la seva patètica i monòtona existència: abusa en festes de tot tipus de substàncies, es col·loca a la seva barraca i va a treballar (la Lou neteja habitacions a un sòrdid motel) amb una ressaca de tres parells de collons. Repeteix una vegada rere l’altra que està feta una merda. Gens estrany donat que la seva alimentació base consisteix en donuts, patates fregides de bossa i altres menges sostretes directament de les escombraries i ingerides entre calades de fum i llargs glops d’un alcohol barat. Tampoc no pot anar al metge, ja que no té ni cinc. Tot plegat, la Lou és una calamitat amb potes que ha adoptat l’autodestrucció com a vàlid estil de vida.

Pretensiosament titulada com a Antibirth, aquest subproducte ianqui no ha de ser interpretat massa seriosament, ja que té més de comèdia slacker que de SF o horror. La seva qualitat més destacable seria l’habilitat de confondre el criteri d’espectadors poc avesats i crítics amb els seus interludis pseudo avantgarde i el rotllo a la Gummo. No hi ha gaire més a dins la seva closca. Només unes ganes boges de pertorbar i, això sí, un dels finals més delirants de l’any. Que no us donin garsa per perdiu, amics.

Tags:
No Comments

Post a Comment