web analytics
 

As Above, So Below

6

Tot i els prop de dos anys que vaig passar a la capital francesa, un deplorable nombre de coses van quedar-me per fer. Veure un espectacle al Moulin Rouge. Un sopar amb transformació a Chez Michou. Perdre’m pel Louvre un primer diumenge de mes. Perseguir el fantasma d’en Hemingway per les cantines i prostíbuls de Montmartre. Visitar les quilomètriques catacumbes de la ciutat. Paris no s’acaba mai, com deia l’escriptor estatunidenc, una afirmació amb la que estic totalment conforme, tant per l’insondable ventall de possibilitats que esperen al visitant com per l’empremta indeleble que tan màgica ciutat deixa en qui l’ha viscut. Aaaaah, Paris! Tan gran i lluminosa i misteriosa i bella… I vella… M’hagués agradat conèixer-la abans, en tota la seva esplendor de capital d’Europa i paradigma de la bohèmia i la disbauxa. Ara, al segle XXI, la ciutat amaga encara misteris i delícies entre les seves faldilles. A alguns carrerons oblidats. A les garites que fan de llibreries a les riberes del Sena. A algunes braseries centenàries. Entre els pintors de la Place du Tertre. En els seus remarcables cementiris… Però és obvi per l’observador ocasional que el misticisme il·lusionista de tan longeva i emblemàtica ciutat europea recula davant la normalització, a mesura que més cabarets tanquen les seves portes, i més multinacionals ocupen el lloc que aquests deixen lliure. És l’inevitable preu que paguem per seguir l’estela del futur, com capes de pintura que se superposen, soterrant la textura original.

Amb una miqueta de sort, però, poques hamburgueseries plantaran els deixebles d’en Ray Kroc a les inhòspites entranyes de la ciutat. Els més de tres-cents quilòmetres de túnels subterranis que recorren Paris, encara per sota les nombroses línies del seu metro, resten parcialment desconegudes per la ciutadania i l’atrafegat turista. Allà podem trobar un dels més multitudinaris cementiris de la ciutat, i infinitat de tenebrosos corredors i passadissos prohibits, font inesgotable de llegendes urbanes, ficció il·lustrada i popular, que els utilitzen de teló i escenari per un no gens menyspreable nombre d’històries de misteri i terror.

La darrera incursió cinematogràfica en aquesta foscor plena d’ossos gals centenaris data del 2014 i porta per títol As Above, So Below. Portant la batuta i els seu equip de pet dins els intersticis de la capital francesa, en John Erick Dowdle, el director de notables entregues com Devil, i de despropòsits monumentals com Quarantine, triava per l’ocasió un found foutage bastant relaxat i poc rigorós al que només retrauria algunes de les abruptes sacsejades ocasionals. Res de molestos plans verdosos continus ni irritables interferències momentànies: el guió col·loca meravelloses càmeres (invisibles) al cap de cada un dels intrèpids que s’endinsen en aquest parany soterrat, cap avall, més avall. Fins el mateix infern. Així, saltant oportunament entre les càmeres que duen els diferents personatges al front, som testimonis de la claustrofòbica estretor i les fantasmagòriques visions mortals que pateixen els mateixos, sucumbint en progressió seriada, mentre nosaltres anem perdent punts de vista alternatius.

El metratge trobat de As Above, So Below és la principal raó de la meva reticència inicial amb la penúltima obra d’en Dowdle. Vaig tenir-ne ben bé prou de verdosa estretor i falsa claustrofòbia en primera persona amb The Pyramid i The Tunnel. La recomanació no gaire convençuda d’en Pere em va fer replantejar la meva negativa. El sis llarg que acompanya a l’IMDB tant aquesta com altres de les obres d’en John (sí, inclòs el seu tristíssim remake de [REC]), va acabar de decidir-me. Feliç troballa, sigui dit de pas, trobo que As Above, So Below triomfa on moltes altres s’ensorren per un plantejament interessant i una deriva decididament inquietant que atrapa de principi a fi, mentre veiem, amb l’ai al cor, com els joves protagonistes de l’entrega segueixen en la tàcita tessitura d’anar avall, més avall. Sempre avall. Però, nanos!! Què collons feu!? Que la sortida ha d’estar cap endalt!! El mèrit és, poca broma, doblement notable, considerant, primer, el metratge trobat que referia abans, i, segon, lo antipàtics que poden arribar a caure aquesta jove versió femenina de l’Indiana Jones més intrèpid i prepotent (Perdita Weeks) i el seu devot amant i seguidor condicional (Ben Feldman). No obstant això, i com deia, una vegada els membres de l’equip, que inclou els dos arqueòlegs i un quartet de prescindibles secundaris, s’endinsen a les catacumbes de la ciutat francesa, la pel·lícula aconsegueix crear una identitat visual encertada amb la que explota hàbilment el seu concepte d’imbricat laberint, per generar, al cap i a la fi, una sensació genuïna d’acoquinament, circumspecte però sorprès, molt saludable i agraït, que rememora les sensacions d’altres grans de les cavernes laberíntiques i la foscor claustrofòbica, com per exemple l’anglesa The Descent.

No Comments

Post a Comment