web analytics
Title Image

Ash vs Evil Dead

9

En Sam Raimi va revolucionar el cinema fantàstic amb la seva saga Evil Dead. En això estem tots d’acord. Amb només 3 pel·lícules, el cineasta americà va actualitzar el subgènere de possessions demoníaques, portant la comèdia gore al seu summum i influenciant incomptables creadors, deixant una empremta indeleble a la ficció terrorífica posterior. M’atreviria a afirmar que, sobretot, amb la seva segona entrega, en Raimi va revolucionar el CINEMA, així, en majúscules. I ho va fer aplicant un tractament propi del dibuix animat més embogit tant a la part tècnica com a la part interpretativa del que va començar com una modesta sèrie B de terror, rodada entre amics. Encara recordo el xoc que em va causar el vertiginós treball de càmera, sent jo encara un tendre adolescent. Aquest tornado de no-morts (deadites), movent-se a tota marxa sobre els eixos X, Y i, fins i tot, Z, en una adrenolítica cursa camp a través que culminava amb salvatges escomeses contra objectes i persones. Una demencial muntanya russa amarada amb litres i litres de sang, sense pausa ni treva per l’espectador. Quan el film va acabar, recordo que van passar diversos minuts abans d’adonar-me que la meva boca romania encara oberta de bat a bat a causa de la sorpresa.

La tercera entrega, Army of Darkness, multiplicava per dos la durada de l’anterior i el goig d’un públic encara amb ganes de més humor absurd i les boges aventures de l’anti-heroi toon per excel·lència, encarnat a la perfecció per en Bruce Campbell. Amb 80 minuts primer, allargats després fins els 96, i fins els 101 en successius nous muntatges plens d’escenes hilarants pel record, aquest tercer lliurament invoca l’esperit dels clàssics de l’aventura i la fantasia, com Gulliver’s Travels, d’en Jonathan Swift, o A Connecticut Yankee in King Arthur’s Court, d’en Mark Twain, fusionant els trucatges clàssics a la Harryhausen i la pertorbada genialitat d’en Tex Avery en perfectes funambulismes slapstick. A més a més, s’erigia l’Ash en hilarant paròdia de l’americà mitjà, deficitari en IQ, fatxenda, dropo i coquí, immers contra la seva voluntat en la seva pròpia odissea de llegenda. En Sam Raimi retallava aquí en gore, potenciant l’humor i la fantasia, i arrossegant un públic més ampli, a més del ara fidel exèrcit d’acòlits de les dues primeres entregues. Així, no és gaire estrany que el remake de Evil Dead (2013), d’en Fede Alvarez, deixés totalment fred a més d’un: esperàvem el retorn de l’Ash i els deadites i la inimitable marca de fàbrica Sam Raimi, no pas la previsible, sosa i comercial revisió que ens va oferir en Fede.

Tanmateix, és possible que l’èxit en taquilla d’aquell rebot i l’auge del format sèrie televisiva incentivessin l’espectacular retorn per la pantalla petita de Evil Dead en tota la seva gloriosa essència. En Bruce (uns anys més vell, però exactament igual de malapte i miserable), els deadites (en forma i tan malparits com sempre), i una al·luvió de novetats força inesperades. Tot plegat, un regal pel fan de Evil Dead i el cinema fantàstic en exigües i additives dosis, banyades amb abundant sang, i amenitzades per una poderosa banda sonora de boogie rock clàssic que, malauradament, no serà transportada al compact disc (de moment). Tots els elements que calen per perllongar la vida d’aquest fenomen de culte nascut en una humil cabana, fa ja 34 anys.

Però, va, ja n’hi ha prou de nostàlgia vuitantera. He dit que hi ha novetats a Ash vs Evil Dead, i no (només) parlo de les noves incorporacions de repartiment, com la Lucy Lawless, actora fetitxe també d’en Raimi a Xena: Warrior Princess, o l’espectacular venus Jill Marie Jones (Sleepy Hollow). En Michael J. Bassett (Deathwatch), per exemple, broda la direcció del segon i el tercer capítol. En Raimi agafa el primer per si mateix i deixa la resta a les capaces mans (contra tot pronòstic) dels ex-mercenaris de Xena: Warrior Princess, directors a sou que, insospitadament, aconsegueixen pujar la qualitat de la sèrie una mica més en cada episodi, fabricant una evolució creixent i sostinguda que no descuida el factor unitari i independent de cada capítol. Serveixi d’exemple el formidable viatge lisèrgic que es marca l’Ash, trufat de referències retros, psicodèlic surrealisme i absurditat al més pur estil Fear and Loathing in Las Vegas.

Ash vs Evil Dead obre un enorme ventall de possibilitats a l’imaginari de la saga i en recupera, també, els elements clàssics: els deadites, per exemple, com una torba de no-morts que avança implacable. El Necronomicon. El braç escapçat i l’extensió de serra mecànica. L’escopeta. La mà cercenada de l’Ash. L’emblemàtica cabana al bosc. Tots ubicats i editats a voluntat, enriquint encara la mitologia. Ara no només hi ha deadites, doncs trobem també entitats demoníaques extretes del receptari ocultista del llibre. La funcionalitat airgamboy del prota es potencia amb un nou gadget, i s’introdueixen tòtems, amulets i altra quincalleria xamànica. A més, s’esdevé un increment notable en les auto-referències, i les picades d’ullet a altres films d’en Sam Raimi (Drag Me to Hell), i a infinitat de hits fantàstics inoblidables, com Dawn of the DeadNightmare on Elm Street, Ghostbusters, o Fantastic Voyage. Una disbauxa d’al·lusions còmplices, amagades pel gaudir friki dels aficionats més veterans. En aquest sentit, el moment que més recordarà el seguidor de la nissaga es troba dins el quart episodi, quan es mostra el remolí de no-morts en tota la seva terrible i catastròfica grandor. Un breu indici d’aquest contraplà negat durant tota la sèrie, i que únicament podíem imaginar contemplant els terroritzats rostres dels personatges, o mentre muntàvem aquests frenètics subjectius que partien arbres i ossos humans amb facilitat.

Sabeu què és el millor de Ash vs Evil Dead? Que tot just acaba de començar. Que només hem vist la primera temporada i ja s’han plantejat multitud d’incògnites. Haurem d’esperar la segona temporada, però m’agrada pensar que l’Ash i els deadites han trobat una nova llar permanent als nostres televisions. I si no, sempre ens quedaran aquests 10 episodis, com una mostra del que es pot aconseguir amb imaginació, passió i, bàsicament, fent el que et dóna la gana. Ni més ni menys que bona televisió, i una revisió collonuda de conceptes, desplegada en un crescendo de diversió. Un dibuix animat gore de carn i ossos, i pressupost modest, que arrasa amb tota la competència televisiva de semblants pretensions satíriques i terrorífiques. Bravo, senyor Raimi!

No Comments

Post a Comment