web analytics
Attack of the Lederhosen Zombies
mirem pel·lícules. bevem cervesa. parlem de cinema. bevem més cervesa. mirem més pel·lícules
cinema, pel·lícules, terror, ciència-ficció, sci-fi, horror, cine, fantasia
33410
post-template-default,single,single-post,postid-33410,single-format-standard,stockholm-core-1.0.3,select-theme-ver-5.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,side_area_uncovered,wpb-js-composer js-comp-ver-5.7,vc_responsive
Title Image

Attack of the Lederhosen Zombies

6

Attack of the Lederhosen Zombies suposa un nou afegit a l’univers zombi: no-morts balladors fans del techno tirolès o, per abreujar, el fins ara desconegut yodeling zombi. El seu origen, com haureu pogut endevinar, no és altre que els Alps austríacs. El seu punt flac la música en general, i aquest infra-gènere de l’electrònica, d’aspiracions artístiques semblants als Barrufets Maquineros, conegut com a yodle techno, en particular. Per feu-vos una idea del calat internacional de l’invent no hi ha més que fer una ullada als seus més que notoris practicants. Per exemple, tenim el japonès Takeo Ischi i el seu hit Chicken Yodeling, o el duel a mort spaghetti-yodle amb el seu company de malifetes, en Rudy Schneyder, que ens porta de pet a la meva teoria de que la dècada dels 2010s va a ser (encara) més fructífera dins el quart art del que ho van ser els 80s. Però això és ja una altra història…

Seguint amb la reflexió sobre aquesta nova espècie de zombis caníbals melòmans crec recordar que ja s’ha fet abans, i diverses vegades, i tot i que ara em fa mandra fer memòria i reprendre cap dels il·lustres precedents. A part d’aquesta relativa novetat i els inevitables (bé que sempre benvinguts) acudits sobre nazis i/o alcohòlics, Attack of the Lederhosen Zombies es recolza en una còmoda plantilla vuitantera: aquelles comèdies barrilaires plenes d’un humor centrat en temàtiques grolleres. Tenim d’una banda el jovenet ianqui esbojarrat; l’amic ximplet i la noia (ianqui també) divertida però seriosa; un lloc exòtic emblemàtic retratat a força de tòpics i humor amb nenes en cadira de rodes; nudisme suau, l’empresari gras i malparit de rigor, un esport cool (com a mínim ho era als 90s) com és el snowboard i ximpleries jovenívoles diverses. Tampoc no s’obliden els moments típics a tota pel·lícula de triperia que es vanaglorií de ser-ho: animalets antropòfags, escampada intestinal, caps tallats, pústules i, el colofó final, a base de massacre d’alta graduació hemoglobínica amb l’eina més escaient, indispensable aquest últim punt des de la icònica matança amb el tallagespa de Braindead.

Tot plegat, posant l’accent en l’innecessari i, de vegades, posat carrincló de la proposta, la pregunta que toca fer-se és: què hi ha a Attack of the Lederhosen Zombies que no ens agradi? En el meu cas, ben bé res. Aquest Panzer porc i taujà austríac, aquelarre eixelebrat i histriònic, és justament la diversió cervesera que cercava. Sense cap mena de pretensió altra que la de fer passar una estoneta entretinguda a un públic còmplice i prou curta i literal com per delectar la seva gens exigent i èbria audiència. No arriba a ser un producte ni rodó ni massa original, i la química interpretativa entre la parella protagonista és essencialment calamitosa. Així i tot, la quantitat ingent de picades d’ullet a l’aficionat, els simpàtics animatrònics i la rítmica progressió seriada fins al seu desenllaç final la converteixen en el millor baix pressupost de yodeling zombies de l’any. I a veure qui és el maco capaç de rebatre’m això!

No Comments

Post a Comment