web analytics
 

Aux Yeux des Vivants

5

La parella de directors i guionistes A. Bustillo / J. Maury marcava amb À L’Intérieur (2007) i Livide (2011) un parell de precedents molt a tenir en compte pels incondicionals del gènere. Es tracta d’un cinema sense concessions, terrorífic, dramàtic, agressiu i visceral, en la línea de Haute tension (Alexandre Aja), Martyrs (Pascal Laugier), Frontière(s) (Xavier Gens) i Calvaire (Fabrice Du Welz), per esmentar alguns exemples. La nouvelle cuisine francesa del terror, servida en pantalla gran, utilitza amb generositat, solvència i convicció el seu ingredient estrella: la sang.

Aux Yeux des Vivants comença també amb l’agra contundència que caracteritza aquesta forma de fer cine. Tenim, una mica com a Martyrs, una família i un incident colpidor, brutal. En aquest primer segment se suggereix la naturalesa i els orígens dels horrors que vindran a continuació. Es presenta el mal: la corrupció.

Canviem de seqüència i canviem de pel·lícula, i ens trobem ara amb el que podria ser una versió francesa de pel·lícules com Super 8 o The Goonies, amb prepúbers i nits màgiques d’estiu. Temps de descobriment, d’eclosió, de vida, d’expectant present i il·lusionant futur. Es presenta el bé: la innocència.

En el moment en que el primer segment intercepta el segon, comença el tercer i cos central del que seria Aux Yeux des Vivants, pròpiament dit. Acabades les presentacions, anem per feina. I és aquí on, malauradament, tot comença a ensorrar-se, amb celeritat creixent, en el que seria un desmanegat i poc convincent xoc entre mons, entre els vius i innocents, i els que porten la mort, els corruptes.

Hi ha com a mínim dues coses que jo personalment retrauria fort a Aux Yeux des Vivants, totes dues, més probablement, derivades de l’excés de cel amb el temps i unes tisores excessivament actives en post-producció. La primera són els buits del guió, que fan que un es plantegi fins i tot si el nudista de dos metres te o no un cert control sobre el continu espai-temps. La segona tara, encara més empipadora, pretén ser una avantatge, un toc de qualitat, i vol jugar sense èxit amb l’expectativa de l’espectador i la seva imaginació. D’aquesta manera, no pocs dels homicidis que inclou el film s’ometen, no els veiem. I que quedi clar que no sóc cap devot depravat de l’slasher ni la parafernàlia gore. A mi ja m’està bé que, segons com, l’assassinat es suggereixi (e.g. American Psycho), millor que no pas se’ns el mostri amb tota cura de detalls. Però, nois, si talleu així, 5 o 10 segons llargs abans de que la mort violenta sigui certesa, s’esdevé una mena de coitus interruptus que dilapida la por, el monstre, el mal i totes les eventuals virtuts d’una aproximació homicida resoluda, per aclaparadora que aquesta sigui.

1 Comment
  • Pere Tubert Juhé

    27 de desembre de 2014 at 22:38 Respon

    L’acabo de veure i, recuperant la teva ressenya, m’han passat les ganes d’escriure la meva. Poc hi podria aportar, molt bon escrit.

Post a Comment