web analytics
Title Image

Avengers: Age of Ultron

5

Sóc fan d’en Joss Whedon i sóc fan dels còmics de The Avengers, de la Marvel en general, però, en els darrers anys, tant el director com aquesta multinacional de l’entreteniment discorren perduts en un remolí de dòlars. Tots dos busquen el mateix: productes de fàcil digestió, consum massiu i rendiment instantani.

Em sap greu, i no m’agradaria que els nous espectadors i lectors, tot explorant els universos Whedon i Marvel, creguin que sempre ha estat així. Que es trobin amb aquests personatges encartonats, sense profunditat, escopint frases estúpides, una per minut. Històries ximples, avorrides i ara, a sobre, carregades de rància propaganda ideològica. Cal fotre’s.

Sí, sí, ja ho sé: algú m’escoltarà (em llegirà, més aviat) i pensarà “ja està el puto paranoic aquest un altre cop amb els seus contes sobre conspiracions polítiques internacionals”. Però no recordo, des de la Segona Guerra Mundial i passant per la Guerra Freda, un moment històric en el que la propaganda política estigués tan present als còmics de la Marvel. Més encara quan en dècades anteriors van treballar i conviure a la companyia de l’Stan Lee autors d’opinió tan diferent com en Frank Miller (extrema dreta) i l’Alan Moore (anarquista confés). Tot això va canviar l’any 2010, quan The Walt Disney Company va comprar Marvel Enterprises i Toy Biz, passant a anomenar-les Marvel Entertainment LLC i fent efectiu l’acomiadament de l’Stan Lee, foragitat de la seva pròpia companyia el febrer del 2011, després de diversos litigis pels drets sobre els seus personatges.

Sens dubte, aquest va ser el punt d’inflexió en que els continguts del colós ianqui dels còmics van virar cap a la mediocritat i una encara més clara, si cap, insistent línia ideològica. Els còmics de la Marvel es van anar transformant en poc més que accessoris promocionals de la filial televisiva dirigida per en Jeph Loeb i la seva productora cinematogràfica, mantenint, això sí, una línia on publicar els treballs una mica més pujadets de to (violents) i més pulp, la Max Comics.

Pel que respecta en Joss Whedon, no el reconec, francament. La primera The Avengers ja em va semblar de dubtosa qualitat i minsa personalitat, encara que em va entretenir durant una estoneta. La sèrie Agents of SHIELD també va descobrir, ja des dels primers capítols, un artista esgotat i una fluixa excusa pel desenvolupament d’una més que oblidable producció televisiva, despullada dels signes d’identitat del seu creador. Esgotat, dic, almenys, dins els límits comercials del gènere, que no així en projectes personals: el guió de In Your Eyes, per exemple, pot constituir un fabulós exemple, lliurat l’any passat, del que ensestem perdent: un drama romàntic alimentat d’aquesta fantasia i sentit del meravellós, característiques del millor Whedon quan treballa fora l’ull huracanat de la tirànica Companyia, sense pressions.

No obstant això, Avengers: Age of Ultron s’ennuega amb tres ossos de diplodocus, incapaç de deglutir-los, i evidencia aquest afany per empentar-los fins el capdavall de l’estómac, a la força. El primer són les obsessions temàtiques d’en Joss, convertides aquí en gimmicks autoparòdics. Els monòlegs shakespearians estronquen la narrativa. Els gestos de complicitat al fandom marvelià s’agraeixen, però els cameos no tenen espontaneïtat i s’integren a la trama més aviat com delirants deus ex-machina (l’escena del graner, per exemple). Ni antiherois, ni inversió de rols masculins-femenins, ni desafiadors jocs amb els tòpics del fanstastique. Cap. Res.

El segon os, una afilada costella, constitueix el problema comú de gairebé totes les produccions Marvel: la continuïtat. Aquest requisit corporatiu que, en lloc de donar cohesió a l’univers dels superherois, converteix els personatges en calaixos desastre sense la personalitat mínima i necessària per despertar un cert interès en les seves davallades i el seu destí. Els Venjadors d’en Whedon s’apropen més a l’estèril, hi-tech, adolescent i descafeïnada reinterpretació ultimate d’aquest violent beat (en Mark Millar) o al sobrevalorat Bendis, que s’acomiadava de la franquícia amb un remake (Age of Ultron, precisament), allunyant-se, en definitiva, de la “primera edat daurada” dels personatges, on es presentava per primera vegada l’Ultron, a càrrec d’en Roy Thomas (finals dels 60’s, principis dels 70’s), o de l’etapa dels 80’s, a càrrec d’en Roger Stern, amb un munió de subtrames iengrescadors personatges secundaris. Ja m’agradaria veure alguna cosa semblant, amb un enfocament més adult i treballat, amb els personatges Marvel, i encara que fos a la petita pantalla. Sí, Agent Carter i Daredevil, tirant de pulp la primera i de gore la segona, no estan pas malament, però es queden a mig camí per anar enlloc.

I el tercer os, el més difícil d’engolir, el que transforma la meitat del film en una vall erm, desplegant una tesi tendenciosa, bastida al voltant de l’Hawkeye (l’arquer, sí). Aquí s’erigeix l’Hawkeye com a símbol i representant de l’americà mitjà a la recerca de la seguretat que proporciona una organització governamental de dubtós procedir, que el defensa i, al mateix temps, l’aïlla del perillós escenari en que s’ha convertit l’actualitat. Un cant ranci, estrident i desafinat, a la família perfecta, de gespa i casa impol·lutes i vides tranquil·les, lluny l’amenaça de l’Ultrón, velada referència a un atac ubic, un dels focus del qual és un país africà, de l’amenaça islàmica. El comentari em sembla tan innecessari com reaccionari, i completament fora de context dins un film consagrat a l’entreteniment, a més de excessivament llarg i avorrit.

Només l’aparició d’un dels meus venjadors favorits (pista: apàtic, verd, groc, vermell i sintètic) més tard, millora una mica la part final, un tercer acte, per cert, deplorablement planificat i executat, a la recerca de la puta compatibilitat 3D i els (suposadament) espectaculars CGs.

Una segona part gens excelsior, en definitiva. Més substància i menys prepotència, efectes especials i text reaccionari per la propera, que sense dubte n’hi haurà. Ah, i una altra cosa: la idea d’animar el musell del dolentot (picada d’ullet a en Paco) comsi es tractés d’una peli de dibuixos animats de la Disney no funciona ni té puta gràcia… Venjadors, poseu-vós les putes calcetes!!

No Comments

Post a Comment