web analytics
Title Image

Bang-hwang-ha-neun kal-nal (Broken)

5

La psique humana és fràgil. Trencar els fils que ens lliguen el seny pot resultar més fàcil del que ens pensem. Només cal aplicar la pressió suficient. En alguns casos, n’hi ha prou de propiciar la destrucció de l’element més important a la nostra vida, l’àncora que ens manté centrats, focalitzats, sans. Això pot ser el treball, la parella, la mascota, el hobby, els somnis o els fills, depenent de la persona. Un desfet el nus, un cop assolit el punt de trencament, el que buida de sentit tota existència, podem autoinculpar-nos o bé traslladar part de la culpa a un altre objecte. Podem també optar per la venjança. Als dos primers casos podem fins i tot recuperar-nos en certa mesura, i superar el trauma en un futur incert. Tot i així, la sensació d’impotència i d’injustícia ens podria acompanyar la resta dels nostres dies. La tercera via porta directament cap a l’autodestrucció. L’ull per ull. Dent per dent. Lex Talionis.

No hi ha mal que per bé no vingui: la venjança és també una de les trames més entretingudes dins la cultura clàssica occidental, i a mi em perden aquesta classe d’històries. Gaudeixo com un puto nan dels drames clàssics com l’Hamlet a joies modernes com J’irai cracher sur vos tombes, d’en Boris Vian, passant pels clàssics pulp, estil The Hunter d’en Richard Stark, i els despropòsits cinematogràfics de la sèrie Death Wish, protagonitzats pel gran Charles Bronson: la premissa d’una revenja m’atreu com la carronya els voltors. A més a més, no sóc gaire selectiu. Així doncs, quina millor font per sadollar la meva set de revenja que el món asiàtic? Els seus ferris codis d’honor, els comportaments esbiaixats, reprimits fortament per les estrictes normes de conducta oriental, i la seva tolerància vers la violència extrema, propicien venjances èpiques, a vegades, directes i sense mesura, d’altres més meditades i rocambolesques.

Broken retrata amb realisme i una mica de humor negre la convincent metamorfosi del protagonista en un ésser caparrut i venjatiu. Primer apareix el complex de culpa. Més tard, la transferència i, després, l’ira que dona un nou sentit a la seva existència i mitiga la sensació d’impotència. El procés transcorre davant els nostres ulls amb persuasiva suavitat i lògica. La identificació de l’espectador amb el personatge és pràcticament completa, altrament, una condició sine qua non pel bon funcionament de la trama. Fins aquí tot bé.

Quan la pel·lícula es para a meandres autocomplaents, però, força l’humor i condiciona que la tensió i el suspens donin pas al tedi i la reiteració. Un cop perduda l’atenció del públic, al director coreà li costa recuperar-la, ja cap al final: un desenllaç allargat en excés mitjançant elements dramàtics i justificacions morals innecessàries.

Estic segur de que en Jong-ho Lee pot fer-ho millor. Només ha de procurar contenir la durada del seu metratge la propera vegada: dues hores de venjança cansen, àdhuc als fans acèrrims com jo.

No Comments

Post a Comment