web analytics
 

Baskin

6

En Pere em va vendre Baskin com una de les millors seqüeles de la nissaga Hellraiser, aquella sèrie de pel·lícules basades, amb més o menys honestedat, en el llibre homònim d’un dels autors de terror i fantasia més aclamats del món mundial: l’escriptor anglès, natural de Liverpool i homosexual declarat, Clive Barker. Així que m’he passat tota la pel·lícula anticipant cenobites i ganxos voladors esquinçant la pell i la carn dels condemnats. Ni cenobites ni ganxos retràctils no han fet pas acte de presència…

Nope. A Baskin no n’hi ha pas de hierofants. En qualsevol cas, us avanço d’entrada que no trobarem a faltar cap Pinhead fent de les seves ni cap temible caixa de Lemarchand, doncs, aquesta entrega, guanyadora del premi al millor director al Fantastic Fest del 2015, presenta tal repertori d’esbiaixades preciositats sadomasoquistes, i una dimensió paral·lela tan fosca, profunda i decididament pertorbadora, que els amants de l’univers Hellraiser no es veuran en cap moment defraudats per la proposta que ens ocupa, tingui o no absolutament res a veure amb l’obra d’en Barker.

A la pel·lícula turca Baskin (que vindria a ser “incursió policial” en la principal llengua del país anatòlic), trobem una unitat de cinc policies en patrulla nocturna que arriba sense voler on ningú no vol pas arribar. Els quatre veterans i el jove policia novell que els acompanya travessen amb el vehicle la pantalla invisible que separa dimensions lovecraftianes i acaben per endinsar-se al monstruós cau de maldat i perversió d’una mena de secta religiosa. El líder espiritual d’aquests arreplegats, una esglaiadora combinació entre la Carmen de Mairena i en Bolo Yeung (el gras cantonès que donava xarop de puny a en Jean-Claude Van Damme a Bloodsport), s’encarregarà de fer que tot ells passin una divertidíssima estona en singular companyia.

Llegia a la ressenya de Rotten Tomatoes que aquesta proposta turca, opera prima del seu director i guionista, representa “un whatsit tremendament original que confirma una vegada més el turc com el cinema nacional de ruptura del moment”. No podria estar més d’acord en tot… menys en lo de “tremendament original”. Sense treure cap mèrit a l’habilitat palesa de la direcció, el guió de Baskin acusa d’una mena d’amalgama entre conceptes i idees vistes munió de vegades abans, compilades i lligades aquí amb una alegria amateur un pèl maldestra. El conjunt deixa entreveure les juntures d’un collage fílmic al que, tot i així, no podem negar-li molta passió, força convicció i, perquè no, l’art d’un artista en potència. El surrealisme esquiu al que s’adhereix no gaire convençut l’autor de l’obra, i aquesta reverberació més aviat tímida al rerefons d’una psicologia malmesa (la del policia jove, al que turmenta una infància aparentment traumàtica), queden abandonats a través de subterfugis i girs més convencionals que podrien deixar un públic més saberut i exigent que jo en una posició incòmode.

No, no creieu pas. No ens estan prenent la camisa ni venent cap moto. Però no es gens difícil veure el patching de conceptes mal lligats i l’ampliació un xic forçada d’una idea que, originàriament, estava concebuda per ser un curt. En qualsevol cas, per la valentia de la proposta, una ambientació molt aconseguida, un treball de càsting molt notable, la direcció decidida d’aquests actors, i una fotografia profundament inquietant, recomano l’alternativa turca a l’univers Hellraiser pels cinèfils afins a les perversions de la sang i la carn en centenars de inferns plantejats i representats abans per dotzenes d’escriptors i guionistes, començant per en Lovecraft i acabant amb en Barker.

No Comments

Post a Comment