web analytics
 

Batman v Superman: Dawn of Justice

5

Comencem la seqüela amb la història d’infortuni del nen Bruce Wayne, convertit abruptament en orfe de pare i mare, hereu multimilionari d’ençà la mort violenta dels seus progenitors. La seqüència, desenes de vegades revisada per la petita i gran pantalla, converteix en tabú qualsevol altre que vulgui recrear aquest escenari pel naixement del seu protagonista. En el sinus d’una vida perfecta i prometedora, el nen Wayne veu com li maten els pares. Poc desprès, immers en una pena insuportable, l’infant troba la canalització pertinent a la mateixa, fent-la poder, ara convertida en determinació. Neix en Batman, que no és més que un home trencat, obstinat, perseverant i obsessiu com pocs.

En Batman, el veritable protagonista d’aquesta entrega, és fosc i gris. Un cavaller obscur i trist. Un pària i un renegat al que una revenja de naturalesa dubtosa i focus esquiu embruixa. Perseguit per una justícia gelosa de la seva vocació i solvència, i odiat i temut pels dolents que empaita, en Batman persisteix en el seu particular viacrucis, combatent la corrupció de Gotham City contra vent i marea. Passa que, sense cap força sobrehumana ni poders especials altres que els que els diners poden comprar, en Batman no la té tan grossa com voldria, i cobeja les virtuts d’un altre justicier, un que ja ve de sèrie amb tot l’arsenal incorporat i sempre trempat: en Superman.

En Superman no és cap home. En Superman no és cap Déu. En Superman és un puto alienígena d’aspecte hominoide, prou ben plantat i amb una força inestimable que oscil·la entre “puc invertir el continu espai-temps si volo molt i molt fort al voltant del planeta” i “si no portes Kriptonita® a la recambra no tens res a fer. Pringat”. Ens el presentava en Zack Snyder l’any 2013, des de l’inici també i amb tota cura de detalls biogràfics, nou de trinca i excelsament plasmat en la cara i musculatura de l’Henry Cavill, a Man of Steel. Havien passat prop de deu anys des de que en Bryan Singer intentà portar l’heroi d’uniforme blaugrana novament a la vida de cel·luloide, amb Superman Returns (2006). Abans d’aquell intent fallit, el Superman de carn i óssos més estimat per l’audiència el protagonitzava en Christopher Reeve, que va haver de deixar-s’ho després del seu tràgic accident a principis dels vuitantes. Poques veus criticaven la selecció del reemplaçament actual, i moltes auguraven una llarga vida i nombroses entregues protagonitzades per aquest flamant Superman. Curiosament, però, la que ara ens ocupa, seqüela de Man of Steel, entoma l’escenari i seguiment d’aquella primera per presentar en Batman i enfrontar-lo a l’extraterrestre, que queda pertinentment relegat de la seva posició protagonista com antagonista a l´ús.

El Bruce Wayne adult i el seu alter ego justicier, en Batman, el representen en Ben Affleck, que torna a passar-se a les muscleres i els leotards per encarnar un justicier emmascarat, com abans a Daredevil. Un heroi madur, d’un pes específic palès, còmodament ubicat a la quarantena llarga. És un Batman recremat que segueix en mesura la línia marcada a foc pel Batman, al meu parer, més convincent de tots els temps: el Batman d’en Christopher Nolan i en Christian Bale. Aplaudeixo complagut la proximitat d’aquest nou Batman fosc i taciturn, i tot i que a mi l’Affleck em tira bastant enrere com a actor. L’altre, en Superman, segueix deixant clara la seva supremacia, i dóna així com una miqueta de ràbia que el paio vagi tant de sobrat. El conflicte es prepara d’aquesta manera, a foc lent, durant dues de les tres hores que dura la pel·lícula sencera, i un es pregunta, en pilotes i amb la planxa a la mà, quan ha de començar l’acció. Digueu-me impacient però tantes endebades m’estan començant a avorrir una barbaritat. L’un puja mentre l’altre baixa, dins la ciutat de Gotham, i a través del món sencer, com titelles d’una ment més hàbil, la d’un Jesse Eisenberg un xic fluixet i amanerat com a Lex Luthor, cercant un conflicte eminentment desigual entre l’home i el semi-deu extraterrestre. Tot plegat, una mica “arreglat”, a convinença, un pèl forçat i maldestre, mentre en Batman es fot unes cabòries de cal Déu i l’altre, l’home d’acer, es converteix en Maria Magdalena davant el moviment estratega d’en Lex Luthor. Vaja puto pringat, aquest Superman. Vaja marica! En Batman mola més! El públic pren partit, és clar, i aposta totes al negre, i tot i que sap que té les de perdre…

Intel·ligent al còmic i també sobre la pantalla, el conflicte agafa el cos i la forma desitjada. La lluita entre l’home i el semi-deu no decep, i tot i fer-se esperar un trienni. Haurien d’aprendre a abreujar aquests de Hollywood. De fet, ara ja estem als darrers 45 minuts, i la pel·lícula accelera in extremis, mentre els dos superherois es donen plantofades. Ara ja veiem que tot plegat perfila el que seguirà, una lliga justiciera (Justice League) que ve per seguir l’estela dels que ja s’han establert, immortalitzats també a través de les nostres pantalles de cinema com The Avengers. Això em recorda que no tinc puta idea de cóm va parit tot això, i recupero una ressenya per rememorar i distingir els que, suposadament, formaran coalició a les ordres d’en Zack Snyder: perquè en Batman és de la DC Comics, i demòcrata (segons en Juan), o republicà (segons en Pere), i és probable que en Zack hagi de buscar un Punisher fatxa i un Lobo anarquista per una lliga justiciera que finançarà l’associació del rifle i en Jorge Bush (pare), esgarrapant uns calerons també a les arques públiques, prou exhaurides desprès de la crisis, perquè, és clar, això de matar està molt mal vist, i és pertinent un redreçament dels dolents, per Déu i la pàtria… Quin liu nano! En fi, que serà maco de veure tot plegat.

1 Comment
  • Juan Aranda

    20 de juliol de 2016 at 11:25 Respon

    Sobre el tema del posicionament ideològic dels superherois: la política de la Marvel, ara mateix, és no contractar cap guionista que es declari obertament conservador, tanmateix en el seu nou comic-book, Avengers Occupy, van contractar en David Walker, un guionista clarament d’esquerra ia favor del moviment dels Black Panthers. Així i tot quan s’adapta un còmic a blockbuster el missatge polític es sol mantenir el més ambigu possible oportunament per no amoïnar ningú. En Batman vs Superman: Dawn of Justice, l’home voliac és una mena de Rorschach, un superheroi sense cap poder de tall directament feixista que no té cap problema en torturar, mutilar o matar. En Superman, per altra banda, es presenta com un inconscient beneitó enamorat de la Lois i fet server per les corporacions i el govern al seu caprix. Potser podem definir-ho com un superhome conservador moderat, tot i que el personatge s’ha construït tan malament i actua de forma tan il·lògica i contradictòria que qui sap el que volia explicar en Zack. Per cert, la pel·lícula, quin desastre! Al capdavall s’anima una mica, però. Així doncs coincideixo totalment amb la teva nota, tovarich!

Post a Comment