web analytics
 

Before I Wake

4

És una llàstima la forma en la que abaixen el nivell alguns artistes a mesura que creix la seva fama i l’obra pròpia cotitza a l’alça. No crec que passi el mateix a tots els camps, però al cinema trobem exemples fragants, fins i tot dolorosos. Així, observem sovint com la factura d’una pel·lícula acaba sent inversament proporcional a l’originalitat de la mateixa. També detectem aquest pendent negatiu quan contrastem la fama adquirida per un director d’èxit novell i la qualitat inherent a les seves darreres obres. Un exemple escandalós vindria a ser el d’en Neill Blomkampn (District 9, Elysium, Chappie), però veuríem quelcom de similar en el cas d’altres cineastes de brillantor efímera, o potser irregular, com els germans Pastor (Carriers, Los últimos días) o en Christian Alvart (Antikörper, Case 39, Pandorum). O bé és que els directors de cine no aguanten l’èxit com la resta dels mortals, o bé passa que, a partir d’una certa quantitat de diners, existeixen coaccions velades, desficis incontrolables i intromissions inevitables que corrompen el flux artístic i cinemàtic. També pot ser que l’atmosfera de Hollywood estigui viciada, contaminada d’un element tòxic invisible que anul·la la capacitat del cineasta novell. Cocaïna dius? No siguis tan mal pensat, home!

No seria just per part meva parlar d’en Mike Flanagan en aquests termes, sobretot desprès del magnífic exercici de tensió sostinguda que rubricava a Hush (2016). A Hush, com abans a Absentia (2011), una petita joia del cinema indie en clau de terror i pressupost ridícul (uns 70.000$), l’autor se serveix d’uns pocs elements, col·locats amb exquisida estratègia, per fer funcionar la pel·lícula, atiant vívides sensacions al seu compungit públic. Passa potser que, a Oculus (del 2013 i amb una factura de més de 5 milions de dòlars) i a Before I Wake, el bon director estratega, ara confiat en la capacitat del seu car equip de mercenaris i la voluptuositat dels recursos, no s’ho rumia tant i avança les tropes en tropell, convençut d’una batalla breu i un triomf inapel·lable. Però no. No funciona així, amic Flanagan. Hi hagin molts, o n’hi hagin pocs, els diners no insuflen qualitat a obra, així com tampoc no donen la felicitat a l’home. Seguint amb la metàfora de la batalla, passa que, en segons quins terrenys escabrosos, un exèrcit temible pot ser esquarterat a voluntat per enemics invisibles. No diré ara que el del terror sigui un terreny gaire “difícil”, ni que l’aficionat al gènere passi per un “enemic inconquerible”. Així i tot, compte, que torres més altes han caigut. Exemples? El nostre benvolgut Guillermo del Toro i la seva soporífera Crimson Peak (2015) és el primer (que no pas l’últim) exemple que em ve al cap. L’aficionat al terror té la seva sensibilitat, petita però ferma i segura, i pot donar batalla sense quarter si s’ensuma el cartró de la pedra, el quètxup que pretén passar per sang, i els planers artificis de la telenovel·la, encara que vinguin vestits de gala.

Esperava més de la pel·lícula, això és el que passa. Una miqueta més. O molt més. I no només a causa dels precedents i la demostrada capacitat d’en Flanagan per crear tensa atmosfera, sinó per l’argument, que proposa reminiscències a la fantàstica Absentia. És el misteri d’éssers eteris que apareixen i desapareixen creuant dimensions paral·leles, interaccionant abruptament amb la realitat dels personatges de carn i óssos que se les han de veure a venir amb la imprevisibilitat d’una dimensió aliena, completament desconeguda. En el cas que ens ocupa, és la maca parella que ha perdut de forma violenta el plançó i decideix adoptar un substitut de prestacions similars (puc sonar cruel però és que ja és ben bé això). L’orfe seleccionat, molt eixerit tot ell també, té l’engrescadora capacitat de manifestar físicament somnis i malsons mentre dorm, un escenari que no ens és gens desconegut però que, a les mans d’en Flanagan, podria haver despuntat per sobre de qualsevol antecedent.

Però no. Aquí no és veu la personalitat d’en Flanagan per cap banda. No trobem aquest to tan peculiar seu, el sense of wonder d’en J.J. Abrams, però des de la por claustrofòbica i la mala maror angoixant. O, potser, no tant la por, sinó aquesta altra accepció per la que no conec equivalent romànic: dread, que reflexa millor la fosca agonia que sustenta Absentia, o la cruenta disputa per la supervivència que vèiem a Hush. Són els pèls com escàrpies i la pell de gallina. El mossegar-se les ungles, oblidades les crispetes a un cantó de la butaca. Aquest esperit tenebrós; aquestes ganes de fer cinema comercial, d’acord, però amb un punt intel·ligent; amb un pessic de substància, sal i picant mala llet. Un estirar, i estirar, i estirar encara més la resistència de l’espectador, l’agonia dels seus personatges, mentre trena i cargola, en silenci, implacable, deixant anar alguna fuetada violenta de tant en tant, una teranyina de tensió enganxifosa.

Aquí no hi ha res d’això. Em perdonaran els companys del KKB però qualsevol realitzador televisiu podria haver rodat una pel·lícula com Before I Wake. Potser, alguns, fins i tot amb més personalitat. En Flanagan no aporta cap dels trets distintius que el distancien del terror d’esperits ianqui més avorrit i convencional, com aquestes propostes de la més rabiosa actualitat que colonitzen cartelleres de cine cap de setmana sí, cap de setmana també: The Other Side of the Door, The Darkness, Ouija, o Out of the Dark. Li faltat valor, li falta foscor, i li falta sang. Li sobra sensibleria, papallones de coloraines i personatges buits (el nen, el pare i la mare, poc més que guapos autòmats). Previsible i manierista, les petites faltes que veia a Oculus aquí despunten, ara inequívoques, brillant amb sorneguera prepotència sobre una buidor conceptual descoratjadora. M’estan venent la moto, ho veig clar. Una que és maca i grossa i brillant i fa molt de soroll, però que no passa dels 80 per hora. Pretenc que es un error inherent al llibret, i descobreixo al patró la participació d’en Jeff Howard, com abans a Oculus. Excuso en Flanagan, i espero i desitjo que deixi estar aquest company de fatigues que, per molt amic que sigui, esborra el pes específic i l’originalitat del gran cineasta i visionari que porta a dins. Desprès llegeixo lo de la seqüela de Ouija i ploro desconsolat una estoneta. Aix, canalla! Quin món de bojos!

No Comments

Post a Comment