web analytics
 

Bella e perduta

0

Us n’he parlat d’altres vegades. El vaig descobrir ja fa gairebé deu anys, mirant la seva segona pel·lícula amb una colla d’amics. Seleccionada a Cannes, aplaudida unànimement per la crítica del país (el nostre i el seu), allò no s’assemblava a res que hagués vist abans. I això que ja tenia un bagatge cinematogràfic prou important, llavors. Menteixo, però ja ens entenem. Plànols llargs. Narrativa inexistent. Santxuuuuu. Introspecció. Fotografia valenta. Actors no professionals. Santxuuuuuuuuuu. Brins d’herba seca moguts pel vent. Absència de guió. Plans poc convencionals. Uns collons de la mida de Júpiter. Santxuuuuuuuuuuuuuu.

Uns anys i una altra pel·lícula després, finalment vaig trobar una cosa remotament semblant a allò. En lloc d’en Quixot i en Santxuuuuu o en Melcior, en Garpar i en Baltasar hi havia uns fantasmes clàssics, dels de llençol al cap. Tota la resta era equivalent. Que si plans llargs, que si herba seca, narrativa, guió. Etcètera.

I ara, acabat d’aterrar de Locarno, un festival que ens evoca la darrera glòria del primer energúmen, arriba Bella e Perduta, la primera ficció perpetrada pel seu director. Com en les precedents, també aquí hi tenim una narrativa difusa i una fotografia ben treballada. Deconstruint amb valentia el cinema d’autor, s’hi dóna encara una nova volta que ens fa arribar a nivells mai assolits prèviament. Allà on en Santxuuu es gratava la panxa en Pulcinella ens qüestiona el nostre bagatge sòciocultural. On un camina sense rumb l’altre roman quiet amb una intensitat sense precedents. On el primer pretén evocar-nos un sentit literari el segon ens reinventa el teatre i la pintura i totes les arts imaginables i la història i l’arquitectura i sa puta mare. Havent sucumbit de manera reincident als collons de l’Albert Serra em lliuro voluntàriament al volum testicular d’en Pietro Marcello.

L’Albert Serra és mort. Llarga vida a en Pietro Marcello!

No Comments

Post a Comment