web analytics
 

Beyond the Gates

3

Entre les moltes addiccions lúdiques que pateixo una de les més perilloses és la meva afició als jocs de taula. Com amb els videojocs, la seva pràctica implica un malbaratament de temps directament proporcional al gaudiment que proveeixen. Per tant, intento evitar aquesta activitat. Per sort es necessiten com a mínim dues persones per jugar, i el meu acostumat adversari/ company de batalla en aquests combats de sobretaula fa temps es va marxar cap a l’estranger a la recerca de nous horitzons laborals. Tanmateix, i per si de cas cedeixo a la temptació de desdoblar-me i fer un solitari, amago la meva col·lecció a la part més alta i inabastable de la prestatgeria. A més, els jocs més absorvents romanen dins una gran caixa de cartró per obstaculitzar-ne la seva extracció. Concretament són els del mecanisme més senzill, un tauler, uns daus i unes quantes figuretes. Són aquests els que en un moment et transporten a un camp de batalla de la Segona Guerra Mundial, a una ciutat atapeïda de zombis, a un món paral·lel poblat per Kaijus amb molta mala bava. Diversió papa-temps lliure de nivell 10 de perillositat en l’escala Knizia.

Beyond the Gates i el joc de taula VCR que juguen a aquesta pel·lícula és també molt perillós, bé que en un sentit molt més ampli i literal del terme. Pels qui no recordin o no hagin viscut els 80s, els jocs VCR s’acompanyaven d’una cinta VHS necessària pel seu complet gaudiment. És un altre d’aquests encisadors fòtils de la dècada del desfasament, com els llibre-jocs o el cub de Rubik que encara molts atresorem al traster amb una barreja d’enyorança i mal de Diògenes selectiu.

Doncs bé, tant la joguina en qüestió com la pel·lícula es sumen al revival dels vuitanta tant en voga avui dia. Música de sintetitzadors, una esgarrifosa Barbara Crampton fent d’amfitriona i aquesta fotografia de coloraines tan típica dels productes directes a vídeo d’aquella època. En teoria, una saborosa delicatessen pels aficionats més veterans i nostàlgics del fantastique vuitantero. I dic en teoria perquè a la pràctica, i exceptuant 3 o 4 esquitxades gore de categoria, s’allargassa un episodi clàssic d’antologia d’horror estil Creepy o Tales from the Crypt fins a l’hora i escaig. A més ho fan sense dissimular ni gens ni mica, a causa de la direcció i un muntatge francament amateur. Una altra operació barruda made in USA tan plena de temps morts absurds com el famós Procés, d’en Franz Kafka. Una llàstima tot plegat, sobretot perquè la idea inicial podia donar per més. Si jugues una partida a Beyond the Gates veuràs, però, que el temps emprat en el seu visionat és inversament proporcional al divertiment que n’ofereix, justament el contrari del que hauria de ser un bon joc de taula, o del que efectivament va ser en el seu moment Nightmare, aka Atmosfear, el vídeo board game en el que s’inspira aquesta pel·lícula.

No Comments

Post a Comment