web analytics
 

Birkebeinerne (L’Últim Rei)

4

Vaig arribar a Girona l’any mil nou-cents noranta-nou i en vaig marxar el dos mil deu. Vaig viure al carrer del Carme, al carrer Santa Clara i darrere del Teatre Municipal. Quan feia poc que hi era em vaig trobar un dels meus oncles pel carrer. Vam estar xerrant una estona i em va acomiadar amb una frase feta. Girona té mala entrada, però pitjor sortida. Costa trobar-t’hi còmode quan hi arribes, amb la seva fredor burgesa i la humitat que tot ho empantanega, però quan t’hi aclimates ja no en marxaries mai.

Els darrers mesos la ciutat ha estat capgirada, no per acció de la candidatura d’unitat popular sinó per la presència de l’equip de rodatge d’una de les sèries de televisió més seguides del moment, Game of Thrones. Carrers tallats, mobiliari urbà desmuntat, una mena de toc de queda pels veïns del barri vell i l’inici d’una era daurada dels tours temàtics que s’espera efímera però intensa. La conversió de Girona en centre de peregrinatge mitòman és un dels molts efectes col·laterals de l’èxit de la sèrie. A més de l’habitual pic d’interès pels actors principals i l’empenta que reben per fer el salt al cinema s’espera que la temàtica comporti un reviscolament de les pel·lícules històriques ambientades a l’edat mitjana o de les de fantasia heroica.

Aquest divendres s’estrena Birkebeinerne (L’Últim Rei), la qual amalgama els dos components presentant un episodi de la història medieval noruega amb dos dels noms més rellevants del cinema del país. En Jakob Oftebro i en Kristofer Hivju ja havien coincidit a Kraftidioten (2014) un dels millors thrillers que hem pogut veure els darrers anys, però mentre que el primer continua sent un desconegut per nosaltres tot i haver protagonitzat Kon-Tiki (2013), nominada a l’Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa, el bagatge del segon ens resulta més conegut. Des de la preqüela de The Thing (2011) a l’anomenada Game of Thrones, passant per After Earth (2013), la seva barba pèl-roja i la mirada de trastocat són prou reconeixibles com per servir de reclam d’aquesta producció.
La funció principal que sembla estar exercint Game of Thrones és deixar enrere la visió romàntica de l’edat mitjana amb cavallers amb l’armadura immaculada i les espases lluents i sempre ben esmolades. Ara l’època és bruta i violenta. La gent hi mor de manera brutal i no s’hi té compassió, si hi han de morir dones o nens, dones i nens moren.

Fa un parell d’anys uns quants desequilibrats vam poder veure Hard to be a God (Trudno byt’ bogom, 2013), una pel·lícula russa de tres hores de ciència ficció en blanc i negre ambientada en un planeta llunyà que es troba en un estadi de desenvolupament equivalent a l’edat mitjana europea. Plans curts, molta gent i molts animals, fang i brutícia per tot arreu fan d’ella una experiència ben complicada de suportar. L’Últim Rei es queda en aquest sentit en un discret segon pla, en terra de ningú. Partint d’un episodi clau de la història noruega sembla voler-nos presentar una societat perversa i sanguinària, que no fa escarafalls si cal matar a sang freda, sigui amb arc i fletxes, espasa o destral. Uns individus que es banyen i es canvien la roba quan fa bon temps.

En aquest sentit, la direcció d’en Nils Gaup, conegut per aquí per haver escrit la primera versió del guió de Pathfinder (2007), resulta un llast. La seva concepció clàssica de l’acció i la narrativa fan de L’Últim Rei una pel·lícula massa covarda que en cap moment pren decisions arriscades de cap tipus. Les càmeres lentes, els plans llargs i el tall hàbil per evitar veure amputacions i massa sang ens presenten massa sovint la concepció de l’edat mitjana que volem deixar enrere. Els víkings i tots els pobles nòrdics tenen un potencial enorme per donar-nos grans alegries cinematogràfiques (no dubto que arribarà, però encara estic esperant la gran pel·lícula del descobriment d’Amèrica per part seva). L’Últim Rei obre el camí i ho fa de manera asèptica però eficient, aprofitant els seus punts forts amb professionalitat. No dubtem que ben aviat hi haurà qui prengui el relleu i, de mica en mica, tornarem a l’edat mitjana la brutícia que mereix i que mai li hauríem d’haver pres.

Mentrestant podeu anar fent rutes guiades pel barri vell de Girona, tot i que potser el que ens caldria fer és recuperar la memòria dels almogàvers despullant-los de tot romanticisme i presentant-los com uns monstres que encara ara s’utilitzen per fer por als nens de Neopàtria.

Birkebeinerne (L’Últim Rei) s’estrena aquest cap de setmana i té una distribució limitada doblada al català.

No Comments

Post a Comment