web analytics
 

Bite

5

Aquest cap de setmana passat es casaven uns amics meus. El capellà que oficiava la cerimònia, molt simpàtic, jove i alegre tot ell, posava l’accent en la fusió que el matrimoni suposa a ulls dels homes i els Déus. Més que un contracte, tan notable coalició esborra les barreres entre les dues persones que contrauen matrimoni, una institució que es manté robusta en el sinus de la nostra societat occidental, per molt canviant i moderna que aquesta sigui, o pretengui ser. Així, quan, al temple sagrat de la nostra conveniència, posem l’anell daurat al dit d’un altre, ho fem per convenir una vida conjunta i indivisible, com un únic ésser, on tu ets ell i ell és tu, en la salut i la malaltia, la riquesa i la pobresa, la sort i la malastrugança, i fins que la mort no us separi. Pels anys dels anys, i amen.

Ai, canalla! Mira que en fem de disbarats, per amistat, amor, costum, o avorriment. A mi em parlen de matrimoni i m’entren tots els mals. Encara que lleial, tinc moltes recances a l’hora de prometre segons quines coses a individualitats diferents de la pròpia. Això de fusionar-me amb un altre, quan amb prou feines si sé conviure amb mi mateix, com que no ho veig, i tot i la defensa, desenfadada però aferrissada, que el bon capellà aquell va fer-ne, allà assegut, mentre explicava als nuvis, ara recent casats, el pas que tot just acabaven de donar. Per poc si no em convenç a mi i tot! Allà estava la meva parella, detractora inamovible de la festa per antonomàsia de la família cristiana, per recordar-me els límits autoimposats de la nostra petita societat. Difícilment ens veureu mai a nosaltres dos donant aquest pas en concret.

La Casey (Elma Begovic) es casa. Passa que la noieta no ho veu gaire clar, tampoc. Primer està el problema dels nens que el seu futur marit vol engendrar. Ella no en vol de fills, però ell els desitja amb tota la seva ànima. Després està la família del nuvi, una que recela ostensiblement de la valia i bona voluntat de la núvia. També tenim els amics comuns, poc donats a fer més portable aquesta situació que es precipita implacable sobre la Casey i el seu futur immediat. Així que la noieta dubta, mentre tothom confabula per i contra el feliç desenllaç que l’atansa al declivi.

L’altre tòpic del matrimoni és el comiat de solter, una festa que, per anar bé, ha de fer trontollar una mica la convicció del nuvi o la núvia. Al comiat del meu benvolgut amic, per exemple, se’m va fer palès que els comiats de solter i soltera serveixen, sobretot, per fer tornar corrents el pobre infeliç a les faldilles de la seva estimada, mentre posa de relleu el ventall de possibilitats que la segona deixa escapar voluntariosa. No pocs borinots voleiaven ufanosos entorn les femelles que celebraven un comiat paral·lel al nostre, provant de pessigar el que aviat quedaria completament fora de l’abast, a ulls dels homes i els Déus. Mentrestant, els del comiat masculí seguíem picant pedra, com sempre hem fet. Caçadors de sílex i precària foguera. Cap femella no prioritzava el futur marit a la resta de contertulians reunits en aquella discoteca de Platja d’Aro, plena a vessar de troglodites armats colpejant ufanosos els punys contra torsos peluts. L’alcohol, els cometaris picants i la gimnàstica rítmica prevalien, mentre celebràvem i paíem la darrera nit del caçador que ara ja era pressa. Aquell matí, mentre sortia un sol tímid entre núvols de tempesta d’insondable foscor, dèiem adéu al nostre amic, que tornava, cansat i cofoi, a la lleteta i les galetetes de la seva estimada, llances trencades per un bé major. De caçador a col·lector, escrivint la història de la humanitat.

Però la Casey no. La Casey cedeix, concedeix en un moment donat, i la pica un d’aquests borinots que se la disputaven, provant de propiciar una fita molt diferent a la que havia estat pactada. Com que la Casey dubta, el seu destí permuta i, si no volia descendència, la noieta es converteix en mare tota ella. Una petita mossegada i a criar com una posseïda. Posseïda d’amor. Posseïda per milers de milions de criatures que esperen ser concebudes, i que la mare concep, amb recances primer, completament desinhibida i voluntariosa desprès.

És ben poc probable que el canadenc Chad Achibald, director de modestes produccions audiovisuals com Ejecta i The Drownsman, hagi volgut anar gaire més lluny en la diatriba que m’acabo d’empescar. En realitat, no atribuiria a la producció que ens ocupa gaires missatges subliminals, adoptats a voluntat per aprofundir i posar de relleu una idea preconcebuda, com abans a Starry Eyes, It Follows o Ava’s Possessions. Ni tan sols el caràcter eminentment punitiu de Contracted s’ajusta prou a la deriva de Bite, mentre la Casey, culpable de mossegar la poma prohibida, permuta en monstre ponedor, tan llefiscós i repulsiu, com trist i mortalment efectiu. És només una excusa, un concepte que s’ajusta en gran mesura, i permet aquest escenari de pressupost contret, ideal per crear tensions i suggerir malsons sense disparar les despeses de produccions més mogudes. La Casey es reclou al seu apartament i es va transformant en el que visceralment rebutjava. Tímidament, les virtuts de la bèstia van fent acte de presència, mentre els cadàvers s’acumulen en aquest niu repel·lent i més especialistes en efectes especials fan mans i mànigues per fer que la cosa despunti una miqueta. Així, sense excel·lir en pràcticament cap aspecte, un llibret molt minso i un treball interpretatiu una mica justet, es en aquesta direcció ferma, i el treball en efectes especials, els que, al final, aconsegueixen que ens preocupem per la Casey i la terrible maledicció que la postra davant el seu destí, sense cap commiseració. El matrimoni, dieu? Naaah, una petita pessigada!

No Comments

Post a Comment