web analytics
 

Black Death

7

Si una cosa condiciona fort l’odi i la violència aquesta és la por. La por i la ignorància, que ben sovint passegen de la mà agafades. I de les dues va haver-hi força a l’edat mitjana, sobretot, quan un virulent brot de pesta negra (també coneguda com a “mort negra”) va emportar-se per davant entre prop de dos terços de la població europea. Apa que no. Veure emmalaltir i degradar-se fins morir 2 de cada 3 coneguts, emportats en vida per forts espasmes i horribles bubons negres, pot posar un pèl neguitós al més valent. És en aquest caldo de cultiu, amb tothom fortament acollonit i recelós, on proliferen les associacions, els gurus, les sectes, les religions i, en conseqüència, les confrontacions entre els portadors de la veritat (nosaltres) i els que sembren el mal (els altres, sempre els). Prosperen així l’odi i la violència, propagant-se com el foc per un daurat camp de sègol.

Correctament ambientada i excelsament ubicada al bell mig d’aquesta divertidíssima època, fosca, bruta i cruel com la mare que la va parir, la pel·lícula, d’en Christopher Smith (Severance, Triangle), explica el periple d’un monjo (Eddie Redmayne) i un grup de mercenaris al servei de l’església per tal de destruir el que ells consideren focus de tanta malaltia i mort: el petit poble del pantà. Què per què creuen això? Ah, xiquets! Doncs perquè allà ningú no ha mort de pesta bubònica encara, ves. Cosa de bruixeria, òbviament.

Amb excel·lents secundaris i dos pilars molt convincents en el repartiment de qualsevol obra medieval, com són la bruixa pèl-roja Carice van Houten, o Melisandre, a Game of Thrones, i en Ned Stark de la mateixa sèrie (Sean Bean), el metratge destil·la molt mal rotllo, molta mala llet i sang i negres bubons supurants. I decapitacions i desmembraments. Lo típic i tòpic de l’època més fosca de la història de la humanitat. Molt recomanable.

No Comments

Post a Comment