web analytics
 

Black Mirror

8

El 4 de Desembre del 2011 s’emetia al Canal 4 de la televisió anglesa el primer capítol de la primera temporada d’una sèrie autòctona anomenada amb molt d’encert Black Mirror. Aquell primer lliurament, “The National Anthem”, va aixecar prou rebombori al seu país d’origen i, de retruc, als països on la sèrie no s’ha emès encara (Espanya n’és un d’ells) però als que ha arribat gràcies a la xarxa digital, una publicitat més aviat involuntària i la sana curiositat morbosa del televident. D’aquell capítol pilot tots n’heu sentit a parlar però pocs l’haureu gaudit pròpiament. És com el vídeo d’en Ricky Martin, el pot de confitura i els animalons llaminers però menys explícit i més fictici: el primer ministre d’Anglaterra i els seus votants s’enfronten a un dilema de tres parells de collons el dia que un membre de la família reial es segrestat. Perquè la noieta no prengui mal i torni sana i estalvia al seu palau els terroristes demanen al Senyor President que penetri amb el seu pal de fer nens una truja de molt bon veure i que la gesta sigui emesa en viu i en directe a través de Internet, del principi fins el seu feliç desenllaç fotograma a fotograma. L’engrescadora idea provocaria algun que altre calfred als presidents electes de no pocs països del món occidental, mentre els sempre insidiosos anarquistes valoraven de forma més o menys capciosa les possibilitats tècniques i tàctiques de tan singular empresa.

Molts espectadors van entendre que la intenció d’aquell primer episodi era provocar el públic per guanyar-se l’estima d’uns pocs incondicionals entre tanta audiència difusa, bolcada en la immediatesa dels productes més mediàtics, en general, poc adherent amb els nous lliuraments, sobretot si són de gènere. Jo no crec que fos el cas. De fet, per ser un producte anglès pensat per un públic eminentment adult, l’emissió era més aviat gasiva en plans que poguessin ferir la sensibilitat i capgirar l’estómac d’un espectador poc fet al visual exploitation. Si, com sembla, més d’un anglosaxó va sentir-se incòmode durant el visualitzat d’aquella primera entrega de Black Mirror, entenc que va ser més aviat per l’atac fragant al seu model d’estat, posant sobre la palestra un assumpte tan groller i poc educat com és el sexe amb animals (en públic) i ficant de per mig la seva estimada monarquia, de la que tots ells se’n foten però que ni un de sol no gosaria enderrocarla encara que pogués. Si en Charlie Brooker, creador i ment pensant rere la gran majoria de les propostes Black Mirror hagués volgut fer del seu primer capítol un directe al plexe solar del bon gust de l’audiència televisiva anglesa amb l’objectiu de sotragar-la i guanyar-se així uns pocs acòlits, el plantejament i sobretot la conducció d’aquella primera historieta hagués estat molt diferent del que finalment va resultar ser.

En certa manera, i contrariament al que pugui semblar, el leitmotiv d’aquella i moltes altres de les històries Black Mirror no és pas l’eclipsament de l’aficionat de gènere amb la sang, l’acció i l’horror implícit en la ciència ficció de sempre. Black Mirror utilitza el visual i la narrativa d’aquestes històries tan ben trenades per proposar una ficció que pretén ser propera però prou imaginativa i fascinant com perquè ningú no s’avorreixi. S’opta per promoure una discussió compromesa amb un missatge crític i un posat alliçonador que es basa en les noves tecnologies per suscitar els dilemes que plantegen les possibilitats tècniques que s’obren ben a prop de l’actualitat més tangible. Els guionistes de la sèrie es planten, comencen en la realitat que cavalquem impertèrrits i mouen la ploma empesos per les possibilitats del present cap al futur immediat d’una ciència que recolza una ficció propera i recognoscible. Black Mirror és la pantalla negra dels telèfons mòbils, les tauletes i els ordinadors de sobretaula. És Internet, la robòtica, l’electrònica i la biotecnologia. És les fonts d’informació en l’era digital, les xarxes socials, les càmeres ubiques i el periodisme tal i com el vivim avui dia. Black Mirror és les possibilitats de l’ara quan encara no l’és, però que ben bé podria ser-ho demà, o l’endemà passat. Aquesta proximitat versemblant garanteix l’adherència, o com a mínim ho pretén, de l’espectador escèptic i poc afí a la ciència ficció de sempre. Imagino que tot i emprendre aquest 2017 la seva quarta temporada, Black Mirror no ha aconseguit arribar al gran públic amb l’encert i la intensitat que augurava. La manca de distribuïdors a Europa suggereix la poca empenta real de la sèrie. Això, perquè personalment no vull aventurar motius polítics que tallin les ales a aquesta o cap altra proposta audiovisual en plena voràgine audiovisual d’oci, negoci i informació poc o gens informativa. En qualsevol cas, la idea és bona, i la sèrie d’episodis autoconclusius que, amb els seus 45 minuts per entrega, es poden veure per-fec-ta-ment com a pel·lícules independents, és prou entretinguda com perquè aquí un servidor en deixi constància, com a mínim, de la tercera i per ara última temporada, lliurada aquest any passat.

Nosedive

La meva xicota va boja amb el puto Instagram, repartint “likes” com qui sembra civada i esperant la retroalimentació absurda d’una colla de desconeguts malalts de protagonisme. “Nosedive” proposa l’àcida i engrescadora caricatura d’una societat que es mou i jutja a través (i només a través) de les xarxes digitals. Els diners ja no existeixen, no són necessaris. La popularitat a la xarxa determina la classe social a la que pertanys i el propi poder adquisitiu. La solvència com a persona i membre d’aquesta societat híperconnectada depèn del nombre de “likes” recol·lectats al llarg del dia, dia rere dia. Tothom mira a través del seu mòbil, sempre a la ferotge cacera d’aquella imatge simpàtica o aquella frase sublim que esgarrapi uns quants punts de protagonisme al ciberespai. La Lacie (Bryce Dallas Howard) està a punt de descobrir el terrible parany que resulta tot plegat.

Playtest

Els jocs de realitat virtual segueixen fent engrescadores promeses, encara acotats pel suport gràfic d’una pantalla digital i la mobilitat reduïda d’uns jugadors toscos i maldestres. Els avenços més ambiciosos apunten la imaginació viva, l’ull com a pantalla i la connexió neural de joystick. Ben aviat podríem acabar per deixar enrere el suport electrònic! A “Playtest”, en Dan Trachtenberg, director de l’apoteòsica 10 Cloverfield Lane, enregistraria en cel·luloide una esglaiadora seqüència de malson que, si bé no és pas original en essència, està tan ben elaborada i acobla amb tant d’enginy i encert els pocs components del seu parany argumental que difícilment l’espectador pot defugir-ne. Canviant i tramposa, en resulta una entrega d’horror captivadora i absolutament recomanable.

Shut Up and Dance

El responsable de Eden Lake i The Woman in Black interpreta a “Shut Up and Dance” la delirant història d’acció i coacció que sotmet el pobre Kenny a la voluntat del hacker informàtic que ha capturat en imatges un dels seus moments de gloriosa intimitat mundana, davant la pantalla de l’ordinador, amb un mocador a la mà esquerra i la mà de morter a la dreta. Kenny, rei, si tothom se la pela davant l’ordinador! I què més et dóna que facin públic el vídeo reivindicatiu de la teva fogositat adolescent?… No? Cóm que no!?

San Junipero

Últimament penso sovint en la mort. Potser no tant en la mort com en la vellesa i aquest procés de senescència pel que, anant bé, tots passarem irremeiablement. Passa el temps que sembla que voli, el molt fill de puta. Hem deixat enrere els setantes, els vuitantes, els norantes, i fins i tot l’estela futurista d’un 2000 obsolet i decebedor. Cap d’aquestes dècades emblemàtiques per la meva formació i persona tornaran a existir. I no molaria agafar una màquina del temps i tornar-hi, als setantes? Reviure els vuitantes? Desfogar-se als bojos norantes? A San Junipero tot això és possible. El director de Kill Your Friends aposta per la dualitat intrigant i l’escassa informació proporcionada amb comptagotes mentre trena i es recrea en aquest romanç homosexual anacrònic.

Men Against Fire

La més fluixa de la temporada, “Men Against Fire”, pretén un plantejament militar futurista en el que les aptituds dels soldats estan optimitzades per sistemes de suport electrònic integrats i el consum de drogues. El dopatge i les facilitats sintètiques per concentrar-se, disparar i contraatacar amb efectivitat palesa queden del tot justificades per tal d’eradicar els horribles mutants que infesten àrees no controlades encara pel govern. Modificar l’equip, no prendre la medicació, o fer preguntes intel·ligents resta fora l’abast de tot bon soldat.

Hated in the Nation

A “Hated in the Nation”, la darrera de les sis propostes d’aquesta temporada, un director eminentment televisiu aconsegueix que funcioni prou bé el tàndem detectivesc que formen una versió madura de la Diane de Trainspotting (Kelly Macdonald) i una hipnòtica, combativa i extremadament competent investigadora novell, interpretada per la Faye Marsay. L’enigma d’unes morts violentes que ningú no arriba a explicar-se de forma prou plausible posa novament sobre el tapet la perillositat d’una falsa democràcia sostinguda i emparada en les xarxes socials, els robots i la intel·ligència artificial. Bon thriller de ciència ficció amb alguna seqüència realment inquietant. També del bo i millor de l’any passat en quant a cinema de gènere. No us el perdeu.

No Comments

Post a Comment