web analytics
 

Blair Witch

5

Tinc un respecte enorme per l’Adam Windgard i el seu guionista de capçalera, en Simon Barrett, i m’he acostumat a esperar amb ganes les seves pel·lícules, tot i que no sóc prou fanboy com perquè, tan bon punt es va fer públic que The Woods, el seu últim projecte, era en realitat una seqüela de The Blair Witch Project em cagués en déu i sa puta mare.

No és que no m’agradi The Blair Witch Project, és que trobo que és la pel·lícula més nociva de la història del cinema. Mai abans una producció havia deixat una petjada tan perniciosa, més de tres lustres de found footage massiu del qual amb prou feines si en podríem salvar mitja dotzena de títols. La idea que amb actors amateurs i saccejant ben fort la càmera t’estalvies sous, efectes especials i així minimitzes la inversió tenint un retorn milionari es va assentar ràpidament i s’ha estès com un càncer del qual tot just ara, si som patològicament optimistes, podem veure-hi sortida.

Aquest Blair Witch és un remake encobert disfressat de seqüela innecessària, en el qual el germà de la primera protagonista munta una partida de rescat vint anys després. Sí, sí. Vint anys després de la desaparició dels protagonistes de The Blair Witch Project (i se suposa que havent vist el metratge recuperat) un grup de gent agafen més càmeres que mai per endinsar-se al bosc de Black Hill. Càmeres frontals, càmeres en drones (que són tractades d’una manera que fa molt més mal que no pas bé), càmeres per tot arreu intentant evitar que pensem per què collons continuen filmant quan les coses es compliquen.

Blair Witch sap què vol explicar i com fer-ho, però arrossega un hàndicap massa gran com per resultar satisfactòria. Tot i la seva bona presentació de personatges i el claustrofòbic i opressiu tram final, l’absurditat del material al qual es veu obligada a lligar-se i les males decisions preses a mig camí resulten un llast massa gran.

No Comments

Post a Comment