web analytics
Title Image

Bone Tomahawk

9

La literatura western més pulp, els culebrons televisius de l’oest com Bonanza o The Rifleman, les pel·lícules de caníbals italianes dels 80s (Cannibal HolocaustCannibal Ferox), i el trencador enfocament del cinema de terror dels 70s, a càrrec d’en Craven, en Carpenter o en Romero. Totes aquestes són influències poc valorades habitualment, com si d’escombraries culturals es tractés, sense cap importància ni transcendència per la majoria de crítics i cineastes. Esmentar alguna d’aquests referents interpel·la ganyotes de rebuig i mirades de compassió, plenes d’un menyspreu patent en bona part del personal. En un context social, preferiríem més aviat parlar de porno, abans que confessar la més ínfima afecció per qualsevol d’ells. Ho sé del cert perquè a mi em passa quan parlo amb gent. Malgrat tot, a Bone Tomahawk s’utilitzen totes i cadascuna d’elles amb urc i reverència per compondre un western de terror improbable i suïcida.

En S. Craig Zahler ha de tenir una determinació d’acer i ser més tossut que una mula. Només així s’explica que aquest músic de heavy metal i novel·lista amant de la literatura weird hagi aconseguit portar a bon terme un projecte tan anti-comercial com aquest. Li agrada córrer riscos, ves. Li importa mitja cigala el que hom pensi d’ell. Això és prou obvi.

Pots comptar les pel·lícules que barregen terror i western amb èxit usant els dits d’una mà i et sobraran un parell d’ells: The BurrowersRavenous i Dead Birds. Prou. Ara, amb Bone Tomahawk, ja sumen 4. Si a l’adscripció a aquest subgènere abissal li afegeixes la resurrecció d’una estrella mítica del cinema de sèrie B com és en Kurt putoamo Russell. Si, a més a més, plagues el guió de diàlegs afectats i xulescos, típics de la literatura barata de cowboys i un humor inoportú i llunàtic. Si te la jugues, com de passada, mostrant l’horror a plena llum del dia, sense l’empara de la foscor, tal i com feien The Texas Chainsaw Massacre o The Hills Have Eyes; fins i tot, si t’atreveixes a jugar amb el paisatge com si d’un mític i infernal laberint natural es tractés, a la manera de Picnic at Hanging Rock, i, no content amb això, ho rodes tot exagerant la teatralitat dels decorats, buscant alhora la violència gràfica i realista d’un Ruggero Deodato. Si fas tot això, llavors, més probablement patiràs una desfeta comercial dolorosa i la humiliació i l’escarni de la crítica. La ruïna total i absoluta.

Doncs, bé, Bone Tomahawk no només no s’estavella sinó que aconsegueix amalgamar amb soltesa les referències dispars i lliurar així una feina de categoria. Comença a foc lent, prenent el seu temps per descriure els personatges i dosificant l’acció, per, tot de sobte, colpejar l’aficionat al front amb un ferro roent. Apuntant el desassossec, no l’ensurt fàcil, en Zahler experimenta amb l’humor i el gore, el muntatge i l’enquadrament. Juga amb l’espectador. El manté en trànsit. Aconsegueix, a més d’entretenir i esbalair, manufacturar amb materials culturals d’enderroc un monument outsider amb tots els ingredients necessaris per convertir-se en un hit de culte i, amb una mica de sort, inspirar uns quants cineastes a prosseguir el camí de la hibridació genèrica dins de la indústria ianqui, des de fa anys, tan freturosa d’idees com de veus veritablement creatives i originals. Encara hi ha esperança.

No Comments

Post a Comment