web analytics
 

bottom10juan2016

Deu receptes pel desastre. De vegades, ni un pressupost ben voluminós, ni aquesta genial idea de partida, ni fer el remake d’una pel·lícula que va funcionar bé als 80s, ni emprar cap fórmula narrativa a prova de maldestres directors i actors salven una pel·lícula de l’enfonsament. I el que és encara pitjor: he vist molt d’aquests títols inclosos al millor de l’any de revistes i diaris de prestigi reconegut. Així i tot, al KKB no confonem pas publicitat amb informació, i realitzem sempre una acurada anàlisi (acompanyat de cervesa) del producte en qüestió abans d’oferir la nostra desinteressada opinió. Aquestes 10 “joies” van disparar el mesurador de nyaps audiovisuals al nivell vermell. Així que penseu-vos-ho dues vegades abans de perdre el vostre temps amb elles.

La nova moda: cinema de baix pressupost insofrible, amb un guió de merda i l’excusa barata de que la pel·lícula és cinema fantàstic psicodèlic, surrealista i/o experimental. N’hem vist dotzenes aquest any (Cat Sick BluesAntibirth, The Greasy Strangler, etc). Es fan servir per omplir buits a festivals coixos de contingut degut a la sequera creativa. L’any entrant segur que en veurem encara moltes més.

Un carrincló thriller amb tauró on una gavina ximpleta és capaç de robar-li plans a la surfera protagonista i encara arrencar les benvingudes riallades de l’audiència. No arriba ni a cinema de sèrie C.

Una pel·lícula de zombis “amb sentiments”, amb un prometedor començament que es va fent cada vegada més el ridícul fins acabar com una mena d’esquetx de la Trinca protagonitzat per nens cavernícoles veritablement vergonyós. Això sí, menys avorrida que la novel·la original (per a joves adults), i tot i que accidentalment (espero!) racista i bastant tirant a molt insubstancial.

Un blockbuster capaç d’induir migranyes amb el seu (falsament) frenètic muntatge, i tan divertit de contemplar com passar a velocitat sònica les anteriors seqüeles mentre et colpegen el cap amb un martell.

Un western “clàssic” amb gos, ple de malaptesa narrativa i mancant d’imaginació. Avorriment i vergonya aliena a parts iguales al fals oest d’en Ti West.

Un episodi clàssic d’antologia d’horror a l’estil Creepy o Tales from the Crypt allargat fins a l’hora i escaig amb una direcció i un muntatge francament amateur, i tan plena de temps mort absurd com el famós Procés, d’en Franz Kafka.

Traspua colesterol cultural del dolent: ni és l’atmosfèrica pel·lícula de terror amb accent gòtic que pretén el seu director, ni és la comèdia involuntària que hauríem volgut nosaltres. Vergonya aliena. Molta.

No sé si és la pitjor adaptació de l’Stephen (hi ha competència per l’obtenció d’aquesta disputada distinció) però sí un manual de com no adaptar mai una novel·la a la gran pantalla. Ridícula, inepta i buida. Un autèntic despropòsit.

Premi a la seqüela pitjor escrita, interpretada i dirigida de l’any. Profundament ridícula, avorrida i ximpleta.

Superherois per gent amb un greu dèficit d’atenció, estereotips sexistes, fanfarronades mal escrites, melodrama de fulletó i inèpcia narrativa. Ja està, no hi ha més.

Tags:
No Comments

Post a Comment