web analytics
 

bottom10paco2016

L’any que expirava aquests darrers dies serà recordat per deixar en evidència el sistema democràtic tal i com el coneixem avui dia. També el periodisme i les enquestes han fet fallida, mentre anticipaven la derrota electoral d’en Donald Trump, la unitat europea per sobre el patriotisme britànic, el “Sí” del poble colombià al desarmament de les FARC o el “sorpasso” dels poders polítics espanyols als partits emergents. Un poble despistat i dividit per les mitges veritats (“post-veritats”?) i un desconeixement perillós entoma el seu dia a dia amb un cinisme militant i una animositat creixent. Davant el desconcert, el pessimisme imperant es veu accentuat a debades per puntuals esclats de violència que ajuden a identificar un enemic concret, més o menys encertat, més o menys real. El comú genèric busca una fita, un objectiu, un camí. El que sigui. El troba a una xarxa digital que, si per una cosa destaca, és pel poc rigor periodístic i la seva inabastable parcialitat. La manca de líders i arguments incontestables, i un excés de desinformació suggereix el col·lapse imminent. Qui més o qui menys, tothom espera amb resignació el sotrac definitiu. Pot venir de Rússia. Pot venir de Xina. Pot venir d’occident o dels països àrabs. Toquem fusta i, entretant, seguim tirant endavant, com sempre hem fet. I mirant pel·lícules, és clar. Com sempre hem fet.

Aquest any estrany que ja deixem enrere ha estat, més que poc productiu, poc destacable en quant a cinema de gènere de qualitat. Ara miro cap els dies passats per descobrir nombroses bagatel·les que, si bé m’han fet un xic més portable el dia a dia, no passaran a la posteritat de la meva memòria fal·lible i eminentment selectiva. Em veig a mi mateix en un futur proper i cara de circumstàncies davant la caràtula de The Monster o Lights Out intentant recordar si les he vistes o no. També Nerve, The Neon Demon, The Shallows, Cell o Viral passarien per propostes més aviat passables i prou oblidables, en el millor dels cassos. La campana gaussiana de les notes que en Pere, en Juan i jo mateix posem al Korova presenta encara una normalitat notable, amb un cert viratge que li és més favorable al 7 que no pas al 5. No podem dir que anem tan malament, doncs. Però això és normal. Ni els meus contertulians ni jo arrisquem amb les propostes menys prometedores, i evitem els autors que han defraudat abans. El currículum diu molt i aquí no perdonem els productors que es venen al capital, deixant de banda la necessitat de treure el que tenen a dins i donar-ho tot. Nosaltres intentem consumir només cinema de gènere original, amb personalitat i de qualitat. No rigueu, no: això és el que voldríem, una altra cosa és que ho aconseguim.

El cas és que el voler complaure la cartellera, l’abús de la plantilla aplicada i una fragant manca d’inventiva soscava la prevalença d’històries audiovisuals realment interessants. Mentre els productors cinematogràfics busquen una notorietat que sovint se’ls escapa de les mans, més d’un fot la pota fins l’entrecuix i desprès encara es queixa si li diuen de tot menys torero. Els nous directors, i també els veterans, cauen en l’error de voler emportar-se la recaptació cinematogràfica de carrer i més d’un s’ennuega amb els diners que es gasta en fer la seva pel·lícula, mentre somia amb multiplicar amb escreix tan magne inversió. Diners, crítica i popularitat. Sí, sí, i la joventut eterna també… Què tal si ens dediquem només a explicar històries com voldríeu que us les expliquessin a vosaltres? Així de fàcil. Així de complicat.

Aquí van les 10 propostes de l’any que, al meu parer, s’han fotut la gran trompada, en escrupolós ordre numèric des de la desena posició, que seria una cosa així com “va, passa cap allà tros de toia”, fins el número 1, al que les autoritats pertinents haurien de multar per atemptar contra la salut mental de l’aficionat al fantastique:

Els marcians han arribat al planeta terra i tenen ben poquetes ganes de compartir els seus recursos naturals. La primera onada dilapida les fonts d’energia humanes. La segona onada ofega els habitants de les poblacions costeres. La tercera onada delma les ciutats amb una virulenta pandèmia. A la quarta onada els extraterrestres suplanten identitats per combatre l’escassa resistència, ara atrinxerada a petits nuclis aïllats. Durant la cinquena onada la rossa amb cara d’orgasme sostingut i ullets tendres vol perdre la virginitat. El nano amb paràlisis facial parcial es presenta candidat a fer-li un fill o dos. I així anem fent.

Aquest slasher que combina la retòrica de Scream i The Cabin in the Woods amb l’escenari de The Game, Scare Campaign o 13 Sins, presenta un greu problema de credibilitat. Els actors són dolents. Els seus personatges poc creïbles. La història no se sosté gaire per enlloc. La trama presenta greus fallades i inconsistències. Els efectes són de saldo. A la seva zigzaguejant carrera li falta sang i li falta honestedat. Amb tot, els artífex del metratge encara creuen que poden vendre la moto a un espectador que detecta amb tota claredat que li estan prenent la camissa una, dues i fins a tres vegades. Ni una comèdia ni un thriller ni una pel·lícula de terror: sèrie B artificiosa i mal elaborada capaç d’emprenyar el públic més transigent. No fa gràcia, nano. No fa puta gràcia.

Amb una factura tècnica notable, a la representació audiovisual de Pride and Prejudice and Zombies preval amb massa marge el melodrama romàntic sobre els zombis, la sang i l’acció, que queden adherits a la trama com protuberants cops d’efecte visual i argumentals. Una deriva avorrida primer i ben desmanegada desprès, una acció sotragada i intermitent, un toc de comèdia més aviat depriment i un horror que brilla per la seva absència converteixen aquest pastitx genèric en un costós periple de prop de dues hores. Una reposició insubstancial i amb grumolls de la pel·lícula en la que s’emmiralla que haguessin fet bé de donar a un director amb més vocació i experiència en el cinema d’acció i terror, en comptes de fitxar aquest tros de toia.

Si no vaig errat portem 3 anys al Korova Kino Bar. Cada un d’aquests hi ha una o més ressenyes que són motiu de disbauxa entre els que aquí imprimim impressions. Opinions més aviat homogènies en quant a les pel·lícules dels Top 10, és a les llistes del pitjor de l’any on brillen aquestes discordances fragants entre els tres aficionats al cinema de gènere. Mamula, aka Killer Mermaid, al 2014, Harbinger Down al 2015, o Shin Gojira o Independence Day: Resurgence aquest 2016, són propostes que l’un considerava dignes mentre l’altre qualificava d’absolutament infumables. Attack of the Lederhosen Zombies s’adhereix a aquesta delicada selecció. La pel·lícula apareix a la ressenya d’en Juan com una proposta prou meritòria per l’amic de Córdoba. Com a tal me la vaig mirar jo l’altre dia, mentre un interès minvant i un avorriment cada cop més consolidat agafava cos i forma al meu atrotinat cervell. Aquelarre eixelebrat i histriònic? Potser massa i tot. Diversió cervesera? Serà que no anava prou mamat… “Yodeling” zombies!? Errr… passa paraula.

La que l’IMDB assenyala com The Very Best of 2016 ens va deixar més freds que el gebre que pinta de blanc els camps de l’Empordà aquestes matinades hivernals. En David Ayer convocava un bon grapat d’actors de renom i tot el potencial econòmic de productores com Atlas Entertainment, DC Comics i la Warner per oferir-nos una pantomima d’acció sensiblera i desmanegada, sense esperit, contingut ni forma. Una introducció cinematogràfica grollera i irrespectuosa de personatges de gran valor escènic i engrescadors poders com són els que componen el comando suïcida del paper imprès. Una amarga decepció per la gran majoria dels fans. Passarem un atapeït vel, quin remei. Però a tu, David, tros de toia, no t’ho perdonarem mai de la vida.

Vaig entrar borratxo i vaig sortir mig marejat. Recordo vagament un Matt Damon embrutit, capcot i enfurrunyat, caminant amunt i avall amb moviments robòtics, aclucant els ulls i agitant les espatlles com si hagués d’estomacar algú. I moviment, molt de moviment. Massa. Grècia en guerra? Ah, sí, Grècia en guerra, i un Tommy Lee Jones apunt per la jubilació que bé es mereix. I què més? Una trama predictible i reiterativa. Res més. Com a fan de la franquícia Bourne em temia la davallada d’aquest personatge ja icònic dins el cinema d’agents secrets. Les meves expectatives no eren gaire altes, cert, però tampoc no esperava que, sumant-se al poc carisma actual del seu actor fetitxe, trobés aquesta manca de rumb i substància. Fins i tot les escenes de lluita i les persecucions amb vehicles motoritzats deixaven una sensació diferent a la d’entregues anteriors, per excessivament redundants i confuses. En Bourne és mort. Vosaltres l’heu matat.

L’any que hem encetat esperem en candeletes les seqüeles d’obres paradigmàtiques per l’aficionat de gènere. Tornen els replicants de Blade Runner. Torna l’alien d’en Ridley Scott. Torna el caçador més vocacional de tot l’espai interestel·lar. Espero i desitjo que cap d’aquests hagi envellit tan malament com els personatges de Independence Day.

Un grapat d’esnobs petulants es foten coses dolentes pel nas i perden l’oremus. Recurrent però sempre atractiu, l’escenari resta erm minuts desprès, quan als personatges unidimensionals i les bacanals macarròniques i sense sexe explícit li afegim un survival mode gasiu en sang i fetge, desmanegat i predictible. Un visual maldestre i una composició sotragada que secciona la trama com qui llesca el pa amb un tallagespa accentuen la sensació de que el director d’aquest thriller no té ni puta idea del que es fa. A casona, rei. I no hi tornis.

Sovint em pregunto quin grau de responsabilitat individual en l’èxit o la desfeta d’una pel·lícula tenen els productors, actors, guionistes i director. Un acudit molt dolent que ara no vull reproduir atribueix al productor l’ingredient estrella que pot destrossar qualsevol obra. Els actors són els que són, i treballen com treballen, si bé el llarg dels anys se’ns fa palès que una bona direcció pot treure les virtuts del més maldestre d’ells (i viceversa). Finalment, sense guió no hi ha història, i un bon guió és sempre una bona història, però queda en entredit la capacitat del director per llegir, interpretar i explicar correctament el que diu el paper. Al remake de l’obra que va impulsar la carrera de l’Eli Roth es fa palès una fragant manca d’entesa entre el guionista i el director. L’un volia fer una paròdia. L’altre no ho va entendre així. No culparem en Roth d’aquest embolic de collons perquè, més probablement, ell va signar el que havia de signar i va desentendre’s completament. El resultat és, però, calamitós com a mínim. Roth, tiu, vigila on la fiques!

De vegades, una mala pel·lícula de terror pot tenir algun punt favorable. En ocasions, la deixes fer amb condescendència sabent que l’endemà oblidaràs pràcticament tot el que has vist, badallant entre escena i escena. Sense perjuri no hi ha rancors, i aquí estem per ser agraïts i perdonar sempre que es pugui. De tant en tant, però, les estrelles s’alineen, en Wes Craven es regira a la tomba, i una pel·lícula dolenta com la pesta es projecta als cinemes d’arreu del planeta, esperant l’incaut que paga el preu de la taquilla per suportar el seu menyspreable visualitzat. Es tracta d’una pel·lícula de terror tan inepte i mal formulada que només aconsegueix que maleeixis fortament els artífexs responsable de tan lamentable espectacle. Et mires en Kevin Bacon i penses “l’odio”. Et mires la Lucy Fry i penses “uf, cóm t’odio!”. Repasses el currículum d’en Greg McLean (Wolf Creek, Rogue, Wolf Creek 2) i te’n recordes de tots i cadascun dels seus avantpassats australians, mentre li sospites el consum abusiu d’alguna droga incapacitant.

Tags:
No Comments

Post a Comment