web analytics
 

bottom10pere2016

Cada any, quan arriben aquestes dates i les ciutats s’omplen de carrers amb moltes bombetes i els carrers s’omplen de gent amb moltes bosses i la gent s’omple de joia i amargor, arriben les llistes del millor de l’any. El gregarisme inherent a la humanitat em fa difícil de resistir-me a fer la meva aportació del que més m’ha agradat de l’any, però el tedi inherent a els nadals™ m’obliga a començar, sempre que m’hi poso, no amb les millors pel·lícules sinó amb aquelles més horribles.

El divuit de setembre de dos mil cinc vaig iniciar una llista de totes les pel·lícules que vaig veient que intento mantenir ben actualitzada, tot i que sempre se’n va perdent alguna pel camí. Vaig començar amb The Descent i l’última fins ara és SiREN, amb el número dos mil nou-cents setanta-quatre. Aquesta llista em diu que aquest any, tot i no ser especialment productiu cinematogràficament parlant, he vist dues-centes quatre pel·lícules. Us deixo amb deu d’aquestes, les deu que més m’han avorrit, que més he detestat, que més ganes m’han fet venir d’arrancar-me els ulls o de fotre’m balcó avall, els deu trunyots més insuportables de l’any per ordre invers d’abominació.

Em recordo perfectament en una sala dels Albéniz de Girona mirant The Thin Red Line, una de les millors pel·lícules bèl·liques de la història (juntament amb Johnny Got His Gun i Apocalypse Now). Era el retorn a les pantalles d’en Terrence Malick després d’un parèntesi de més de vint anys. En vistes dels resultats obtinguts, des de llavors s’ha entestat a recuperar el temps perdut. Voyage of Time surt directament de la primera mitja hora de The Tree of Life. Sí, aquella pel·lícula d’en Brad Pitt de la qual la gent sortia emprenyada de la sala perquè no hi sortia en Brad Pitt sinó coses explotant per l’espai i dinosaures fent coses de dinosaures. No us vull donar una impressió equivocada, vaig defensar aquella pel·lícula en general i el seu inici en particular, llavors, però pretendre bastir hora i mitja de pel·lícula a base només de plans bonics i imatges pretesament evocadores mai ha sigut una bona idea.

De mica en mica s’ha anat normalitzant la presència de les xarxes socials a les pel·lícules. En el cas del cinema de terror darrerament hi ha hagut un pic bastant generós d’slashers i similars on representacions més o menys aconseguides de Facebooks de tot tipus hi tenen un paper central. Nerve o Unfriended (Cybernatural) serien les darreres que vindrien al cap, tot i que també hi podríem afegir Antisocial, Smiley o fins i tot Catfish.

i-Lived és una aplicació que aparentment dóna a qui la utilitza tot allò que desitja per un mòdic preu. És més que evident que cap dels responsables la va utilitzar per fer una bona pel·lícula.

Poques coses em foten de més mala llet que una pel·lícula que no té ni puta idea de què ens està explicant. Ara cap aquí. Ara cap allà. Que si aranyes. Que si segrestos. Ara sectes. O potser són extraterrestres? Jo què sé. Torture porn? Martyrs? Per sort, tan bon punt sortim de la sala ja no en queda res. Només el cabreig.

No he llegit el llibre que adapta, i després de veure aquest despropòsit m’han passat totes les ganes que hauria pogut tenir de fer-ho. Que en Hitler torni de cop i comenci a interactuar amb la societat actual és una premissa prou atractiva, però aquí s’opta per convertir-ho en una broma de càmera oculta sense puta gràcia. Mai he aconseguit trobar-li la gràcia a en Borat i menys encara a les metàstesis de Jackass, però Er ist wieder da aconsegueix convertir en Sacha Baron Cohen en Aristòfanes i Johnny Knoxville en Molière.

Aquests els meus ulls li han vist fer tot tipus de merdes al bo d’en Godzilla. Fins i tot fer saltirons d’alegria com si toqués unes castanyoles, però mai li havia vist fer el ridícul com en aquest últim revival. Amb els responsables d’Evangelion i de l’adaptació en imatge real d’Attack on Titan al càrrec feia de mal anticipar la magnitud del desastre, cosa que ho fa encara més sagnant.

Crec que és urgent que s’accepti com a gènere de ple dret paios fent el merdes caminant pel bosc. Moltes de les pitjors pel·lícules que he vist s’hi podrien incloure. Honor de Cavalleria, Leones, Hellacious Acres: the Case of John Glass, Bella e Perduta, Trigger Man. Encara som a temps d’aturar aquesta barbàrie, fem-ho abans no sigui massa tard.

Suposo que no sóc l’únic que la primera pel·lícula que es va baixar va ser Shaolin Soccer. En podria dir piratejar o fins i tot robar, però se’m faria molt estrany referir-me així a veure un producte que no tenia cap manera d’adquirir. Però bé, ja sabem que això és un altre tema.

Tot i que (més o menys) he anat seguint tot el que ha anat fent l’Stephen Chow des de llavors, res més m’ha interessat gaire, o com a mínim prou com per mirar alguna de les seves altres pel·lícules. Veure The Mermaid m’ha fet prendre consciència de fins a quin punt n’arribava a estar, d’encertat.

Aquí estem sempre molt a favor de l’humor groller i absurd, per això ens emprenyem com una mala cosa quan ens volen prendre el pèl. The Greasy Strangler té un inici prometedor, amb uns personatges conceptualment repulsius i visualment desagradables i tres bromes a l’alçada del plantejament general. Tres bromes que es van allargant allargant allargant i repetint repetint i repetint i allargant repetint i allargant fins que deixen de fer gràcia. Més devastador encara resulta el fet que això passi als cinc minuts de pel·lícula.

He vist prou pel·lícules de l’Albert Serra com per aprendre a detectar i evitar collonades d’aquest estil. És per això que si he vist aquesta merda és culpa meva i només meva.

Mai em qualificaria com a fan de cap de les dues sagues en conjunt, tot i que recordo molt gratament la primera vegada que vaig veure Ringu, les quatre primeres Ju-on i fins i tot el remake americà de la primera, The Ring i la seva seqüela. El gruix de seqüeles que han seguit i l’horrible trilogia de remakes The Grudge gairebé me’n fan avergonyir. Amb aquest crossover de franquícies ja no hi ha marxa enrere. Mort a la Sadako. Mort a la Kayako. Heu matat les dues franquícies, fillsdeputa!

Tags:
No Comments

Post a Comment