web analytics
 

infància difusa: els brots torts

De nens ens guarim prou ràpid. El nostre organisme cicatritza ferides, repara teixits i solda ossos amb una prestesa i solvència admirables. Mentrestant, el nostre cervell aprèn i el nostre inconscient absorbeix experiència, ja sigui positiva o negativa.

Diuen que l’experiència negativa es renta, filtra i poleix al vespre, quan dormim i somniem. És en aquests somnis plens de foscor i estranyesa juvenil quan es drena la brutícia emocional acumulada durant el dia, dia rere dia. Entretant, la ment reptiliana espera, expectant. La seva fam glateix el moment en què aquest dipòsit, ple fins a la vora d’immundícia, comenci a vessar. Llavors arribarà l’abrasió i l’erosió interna d’una consciència fresca, tendra i impol·luta que desconeix el dolor i el trauma. Les ferides supuraran pus i verí, provocant una infecció general que, amb sort, no consumirà el infant malmetent l’adult en potència. És en la naturalesa del trauma on trobem aquesta persistència terrible que destrueix homes i dones i transforma petits monstres.

Així que, mentre dubtem, és en aquests primers petits passos de nen, en un entorn més o menys protegit, quan resquills de foscor foraden l’escut de l’autoprotecció. Són les agudes estelles d’una realitat hostil i incomprensible per a la ment infantívola. Si, eventualment, aconseguim controlar el sagnat intern o si cedim el control al rèptil impacient que pugna per contraatacar, amagar-se o fugir, no depèn en absolut de nosaltres. Pràcticament és qüestió d’atzar. Tot i la força i l’energia que caracteritza la infantesa, quan encarem l’aleatorietat del caos exterior, ens trobem del tot indefensos. Malgrat que gairebé tots els meus coneguts (inclòs jo mateix) hem sobreviscut a l’aventura constant de ser nen, també n’hi ha que no van arribar a experimentar el desconcert i la confusió periadolescent. I n’hi ha que van quedar mutilats interiorment per sempre més. Per això, quan algú descriu la seva infància com una de ben feliç i normal, tinc grans dificultats en creure-me’l: amb sort, només si veig adults amb nens ferits al seu interior.

I digueu-me: què millor que l’art cinematogràfic per capturar aquesta invisible guerra interior, la de la infància en abrasiu contacte amb el món real? En concret, en el seu vessant fantàstic i de vegades fortament inspirat en la literatura, el cinema ens mostra un rosari de recargolades infàncies tarades, tan divers i variat com complet i tràgicament inabastable. Són els brots verds i torts que, en ocasions, ja neixen i creixen carregats de verinoses espines (The Omen, Let the Right One in, The Children, Orphan), mentre que en d’altres les desenvolupen un xic més tard (El Niño que Gritó Puta, Kid-Thing). Algunes s’assequen abans de florir (Léolo). D’altres es van recargolant a mesura que creixen (The Boy, The Reflecting Skin, The Other). Algunes agafen camins incomprensibles (Akira). D’altres esdevenen víctimes de vexacions i situacions conflictives que n’acceleren el desenvolupament de recursos hostils, des de successos més o menys naturals, com perdre’s en mig de la natura (Lord of the Flies), la mort d’un ésser estimat (Our Mother ‘s House) o una experiència dolenta a l’aigua (The Truman Show), fins als problemes directament vinculats a l’egoisme i la cruel malaptesa de l’edat adulta: els estralls de la guerra (Ivanovo Detstvo, Idi i Smotri), ser víctima d’un segrest (Chained), patir abusos sexuals (The Girl Who Live Down the Lane, Hard Candy) o enfrontar la bogeria homicida dels adults (The Night of the Hunter, The Shining). L’horror informe i descarnat del fantàstic irracional espera al nen amagat rere cada cantonada. Personatges com en Norman de Psycho, l’Henry i l’Otis de Henry: Portrait of a Serial Killer o en Jason Voorhees (Friday the 13th) existeixen gràcies als traumes infantils. Viatges entre la fantasia i l’horror com Neco Z Alenky, La Cité des Enfants Perdus i Santa Sangre beuen en el seu origen del somnis, malsons i obsessions durant la infantesa. I així, un llarg etcètera d’exemples i enfocaments d’aquesta infància difusa, la dels brots torts.

D’aquest mostrari inabastable hem triat pel Korova sis parades d’un viatge a l’infern del nen. Una manera tan bona com qualsevol altra de rememorar els aspectes més foscos d’aquella època ja llunyana i celebrar, des de la distància, la nostra feliç supervivència observada ja fora de perill, des de la finestreta del raonament, el coneixement i jurisprudència de la vida adulta. A recer dels monstres que s’amaguen sota el llit. O, com a mínim, sota aquest ben entès.

juan aranda
paco ortega
pere tubert juhé
No Comments

Post a Comment