web analytics
 

Cabin Fever (2016)

1

Havia llegit a alguna banda que el reboot de Cabin Fever, l’obra que l’any 2002 va servir de plataforma de llançament per l’estel·lar carrera de l’Eli Roth, és absolutament infumable. Em va semblar estrany, sent ell mateix, l’Eli Roth, productor executiu i guionista de la proposta. I, sí, tens tota la raó: l’original tampoc és que fos cap meravella, tot i sembrar un excel·lent precedent en el que l’autor proposa a la seva afició. Des de llavors, cruesa, diversió i sang a cabassos són la targeta de visita del productor de Massachusetts, bé que la filmografia pròpia tot just si li arriba a la mitja dotzena de pel·lícules (Knock Knock, The Green Inferno, Hostel 2, Hostel, Cabin Fever). L’amic Eli es dedica més aviat a participar, agafant de Hollywood el que li ve més de gust. Una mica per aquí (Grindhouse), una miqueta per allà (The Sacrament, The Stranger, Clown). Un cameo per aquí (Rock of Ages), un altre per allà (Inglourious Basterds)… S’ho ha de passar d’allò més bé el notes!

Eh? Què? Ah, sí! Perdona… Anem amb la pel·lícula.

L’any passat vam quedar completament devastats per metres i metres de metratge que, tot i estar folrat de molts verds i bons dòlars, no servien ni com a serpentines. Parlo de deplorables produccions cinematogràfiques sense cos ni forma ni substància ni vergonya, com Regression, Chappie o The Visit. Ja ho hem comentat llargament. No hi tornaré. El que sí diré és que aquelles molt notables i cares muntanyetes d’excrements humans encara queden curtes en comparació a aquesta indòmita monstruositat de l’art cinematogràfic que és el remake de Cabin Fever. Absolutament res no em preparava pel deliri buit, absurd i inconnex d’aquesta obra, altrament, completament innecessària.

Deixant de banda l’aspecte estètic, que és prou bo, Cabin Fever (2016) no se sosté absolutament per enlloc. El treball dels actors, tant principals com secundaris, ratlla l’absoluta manca de respecte per la professió. Des de la primera puta seqüència, amb aquest crit de dolor sobre les despulles del pobre Pancakes, queda clar cristal·lí que les interpretacions aquí no seran pas de les que guanyen premis. Més i pitjor: un guió erràtic salta de tòpic en tòpic com un borratxo amb els peus en flames. Per acabar-ho d’adobar, la direcció és arbitrària, en el millor dels cassos, completament inexistent en el pitjor. Sembla com si el tal Travis Zariwny (al que des d’ara mateix haurien de prohibir el treball en direcció sota pena capital) es trobés sovint amb buits insalvables al guió, i demanés als actors dramatitzacions i improvisacions espontànies per salvar la presa. Només així puc entendre seqüències com la de la desafortunada trobada amb el primer malalt i l’increïble malaptesa amb la que els protagonistes destrossen el cotxe (no, fals: tampoc així ho entenc).

No, no ho entenc… Entendre la tremenda desfeta que suposa aquesta pel·lícula és de molt mal fer, ja veureu. Li he donat un parell de voltes, arribant a la tàcita convicció de que hi ha hagut un problema de comunicació gravíssim entre els guionistes i el director. Em sembla que el guió apostava fort per la comèdia i l’autoparòdia, en la línia de Zombeavers o The Human Centipede III (Final Sequence). El director, però, o no ho ha entès, o no ho ha volgut entendre així. De fet, li he ficat l’etiqueta #Trash perquè el film és un monumental munt de brossa, però Cabin Fever (2016) no és pas una pel·lícula #Trash. Hi ha masses escenes serioses i/o dramàtiques, i està massa cuidada a nivell de maquillatge i fotografia per passar disculpada amb aquesta etiqueta enganxada al front. L’escena de la metralleta al principi (però, què collons carda el noi aquest amb una puta metralleta!?), l’escena de la metralleta al final (gag dolent, reciclat, gastat, i més acabat que la carrera d’en Lance Armstrong), el nen amb pulsacions caníbals (?), la fresca policia que mira sense veure un cotxe pintat amb sang per fora i per dins, o la seqüència que esmentava abans, són eminentment còmiques, però, tal i com estan representades, només aconsegueixen suscitar una lleugera sensació de neguit perplex en l’espectador. Les escenes de sexe (es fa palès que una de les noies estava completament disposada a donar-ho tot), alguna repunt de terror (el gos), i la part més terrible i dramàtica de la malaltia, destruint el jovent i les seves saludables relacions interpersonals, són prou colpidores, però tenen tantes errades i estan tan llastrades per una pobre realització, que només suggereixen una profunda tristesa avorrida en un servidor, que nega amb el cap incrèdul, mentre ofega la seva estupefacció en més i més cervesa, i pensa que, potser… no, no: que més aviat, el remake de Martyrs li deixarà a en Juan o en Pere. Que ja n’hi ha prou. Que no em paguen prou per aquesta merda.

No Comments

Post a Comment