web analytics
 

Candyman

7

Hi ha en els mestres de l’horror de finals del segle passat (Stephen King, John Carpenter, Wes Craven, Clive Barker, etc.) una ferma obsessió naïve, hom diria quasi infantil, per la confrontació entre el Bé i el Mal. Suposo que l’educació catòlica, apostòlica i romana n’és en gran part responsable. També, és la fórmula més recurrent, més intuïtiva, més senzilla potser, d’explicar històries que atrapin el gran públic, que d’això en sabien un tros llarg els catòlics i els apostòlics i els romans.

Tots aquells popes del malson brandien i brandeixen encara per espantar-nos les forces de la foscor, encarnades en monstres, fantasmes i degenerats assassins. A les seves històries sempre hi han, però, encara que sigui com a taciturn secundari o darrer heroic acte de redempció, representants de la llum. En certa manera, és la fórmula sagrada del contrast, car, si tot fos llum i alegria, no hi hauria terror, però tampoc no n’hi hauria si tot fos obscuritat i dolor. No sabríem què és la foscor si no existís la llum.

Candyman és l’home del sac. És un rumor, un malson inventat per espantar els nens que no fan bondat i fer que els enamorats s’abracin amb més força. És l’obscuritat que ens manté vius i alerta, la foscor que permet que la llum llueixi. Perquè, com ell mateix diu, què seria dels bons si els dolents no els ensenyéssim el que han de fer?

Candyman és un creador d’il·lusions i una il·lusió en si mateixa que s’emporta de passeig per l’infern el desventurat que s’atreveix a repetir cinc vegades seguides el seu nom davant un mirall. Un infern, per cert, ben trobat i francament… terrorífic.

Així que, fem una volteta?

Candyman, Candyman, Candyman, Candyman,… Candyman.

No Comments

Post a Comment