web analytics
 

Captain America: Civil War

7

Dijous passat, en Juan i jo enfilàvem de sud a nord l’eix meridional de Girona, direcció a un dels bastions del cinema de la capital gironina, per assistir a la sessió VOSE i cita obligada amb la Marvel Entertainment, en la seva darrera proposta cinematogràfica: Captain America: Civil War. Abans d’entrar a la sala, però, un parell de cervesetes fresquetes a la terrassa d’un bar despuntava com la paradeta de rigor, necessària, potser, per encarar la pel·lícula que teníem intenció de veure. No n’hi havia per menys, doncs, com tots vostès ja saben, la Marvel resulta, al capdavall, una productora un xic irregular. Les propostes immediatament anteriors deixaven prou fred tant en Juan (Avengers: Age of Ultron) com a un servidor (Deadpool), si bé el paio del vestit vermell minvant (Ant-Man) aconseguia sostreure’ns alguna riallada genuïna, fresca i engrescadora. Ja dins la sèrie consagrada al Capità Amèrica, la cosa estava, al nostre parer, prou enrassada: una introducció més aviat fluixeta (Captain America: The First Avenger) donava pas a una continuació sorprenentment ben feta (Captain America: The Winter Soldier), a càrrec dels mateixos que conduïen la que teníem entre mans, davant les nostres àvides retines, el passat dijous: els germans Anthony i Joe Russo.

Una sala plena a vessar de turistes ens rebia amb indiferència taciturna, empenyent-nos cap a les files del davant mentre jo paladejava embadalit les meves crispetes. La pel·lícula ja havia començat, recordant per nosaltres les misèries del Soldat d’Hivern, l’amic molt (o no tant) amic del Capità Amèrica que s’havia passat al cantó obscur. Antagonista de rigor a l’entrega immediatament anterior, semblava que el paio havia de tenir un paper també declinant en la que llavors ens ocupava, com a pólvora i detonant d’aquesta esperada guerra civil de proporcions bíbliques. La mateixa, explicada més d’una vegada sobre el paper en vinyetes, mantenia les premisses originals, a saber: un error que causa nombroses víctimes civils, una proposta de llei internacional que aspira al control de les activitats dels superherois, i un enfrontament que divideix els mateixos en dos bàndols, encapçalats per l’Iron Man (els partidaris de la legislació) i pel Capità Amèrica (aquells que volen seguir actuant per lliure). A partir d’aquí, hòsties mil, acció sostinguda, tensió continguda, referències constants a pel·lícules prèvies, i una càmera viva que es desvivia per deixar constància de l’activitat bel·ligerant de tots i cadascun dels superherois participants. Dues absències cèlebres, en Thor i l’Hulk, eren sufragades amb prou encert per un nou Spider-Man cinemàtic, encara més jove i eixelebrat, i en Black Panther. La resta dels superherois, ja perfilats en produccions anteriors, s’afegien al bàndol que més els esqueia, repartint forces i poders especials molt intel·ligentment per fer durar una confrontació correctament balancejada.

Val a dir que, jo personalment, des d’aquesta segona fila estant, i mentre devorava amb voraç frenesí les meves crispetes, vaig quedar completament captivat pel desplegament que s’esdevenia dins la pantalla que tenia al davant. Aquesta càmera “picada” que postil·lava posteriorment en Juan, sacsejat frenètic i seguiment tancat dels esdeveniments, a penes si donava respir als meus nervis crispats. Unes escenes d’acció, al meu parer, molt ben elaborades, proporcionaven un divertiment divers i canviant que rememorava els encerts d’en Peyton Reed en la direcció de Ant-Man, sense caure en la mediocritat recarregada, desmanegada i maldestre de Avengers: Age of Ultron, d’en Joss Whedon. Una trama un xic forçada, perdent credibilitat en la seva adaptació cinematogràfica, modificada per transmetre missatges subliminals, i adaptada per no ferir sensibilitats ni malmetre la bona salut de la imatge pública d’aquests personatges de ficció, esdevenia un pèl feixuga a endebades, però mantenia, en certa mesura, un escenari plausible en el que ubicar aquest conflicte entre amics. Un Daniel Brühl molt centrat encarnava amb encert l’autèntic dolent de l’entrega, un temible, venjatiu i maquiavèl·lic Zemo, una mica desaprofitat, de fet, mentre guió i direcció apostaven totes a la mà de plantofades que els superherois, aixecats en armes els uns contra els altres, repartien a tort i a dret. Celebradíssima a les xarxes socials, tenim com a exemple paradigmàtic aquesta tremenda confrontació a un aeroport, on participen tots ells, repartint llenya i destrucció molt alegrament. Tots ells, per cert, jugats i contrastats amb traça, i tot i que en més d’una ocasió un troba a faltar una mica més de perspectiva, mentre és pregunta que carden la resta mentre ens centrem en la deriva de l’un o l’altre. Personalment, vaig gaudir més l’acció sostinguda i frenètica de la primera seqüència, quan encara són amics, i de l’ultima, més intimista, on l’amistat ja ha estat rellevada per un odi punyent i verinós.

Com contagiats per la naturalesa del film i aquestes opinions divergents entre companys, l’amic cordovès, que és el que realment sap d’aquestes coses, sortia del cine, ben al contrari que jo, emprenyat i contrariat per la, segons ell, deplorable qualitat tècnica i conceptual de la pel·lícula. Jo, que, quan vull, sóc d’allò més diplomàtic, consentia a l’acte, i me’l mirava amb un interrogant físicament palpable al front, mentre intentava pair les seves raons, explicades, com sempre, amb tota cura de detalls i exemples abundants. El tros de kebab i la cervesa posteriors, en dolorosa coalició amb les crispetes a mig digerir del meu estomac, poc ajudaven pas a fer passar les seves raons i, on ell veia manierisme i adoctrinament, jo disculpava escenari i lectures innecessàries, possiblement esbiaixades. On ell apuntava errors flagrants en la composició i quadre de la imatge, jo veia crispetes saltironejant. On ell criticava descoratjat, jo aplaudia complagut les sensacions d’una pel·lícula que havia gaudit en gran mesura i sense cap mena de dubte, segona fila, cervesa insuficient, crispetes en excés, i cine a rebentar inclosos. Com se sol dir, benaurats els ignorants, ja que d’ells és la felicitat. Fins i tot, dins una sala de cine.

No Comments

Post a Comment