web analytics
 

Cell

4

La sèrie televisiva Under the Dome va ser la darrera adaptació audiovisual que vaig mirar-me d’una novel·la de l’Stephen King. Sí, ja sabeu: el prolífic escriptor americà al que vaig consagrar part de la meva infància. Si, segons en Francis Bacon, la lectura fa a l’home complet, la conversa àgil, i l’escriure precís; a mi em va completar com a home una ment fosca com el quitrà i profundament pertorbada. Són coneguts els problemes que el famós escriptor de Maine arrossegava abans de que la seva carrera comencés a enlairar-se. Potser, gràcies a ells va ser capaç d’embastar les poderoses històries de terror que el van fer ric i famós a ell, i em van convertir a mi en l’àvid incondicional de gènere que sóc avui dia. Per les nits en blanc de compungit plaer, devorant línies i línies d’una prosa senzilla però efectiva, portes a una realitat identificable i precisa on els monstres existeixen i són munió, gràcies Stephen.

Tant l’Stephen com jo hem canviat. La inventiva de l’autor és menys constant i efectiva ara. La meva imaginació menys intensa, també. Els foscos fantasmes que llavors el colonitzaven, com muses dictant-li a cau d’orella el futur dels seus personatges, han fet mutis pel fòrum. La prosa de l’autor ja no toca tant de peus a terra, i el realisme del seu escenari, la deriva dels personatges i lo tangible dels seus mostres i fantasmes se’n ressent. Under the Dome, per exemple, proposava un plató absolutament encisador, d’aquells de posar-se els calçotets al cap i ballar una polka russa. Malauradament, tant a la novel·la com a la sèrie la conducció d’aquesta situació excepcional esdevé erràtica, desmanegada i poc creïble. El jove Stephen per contra, no hagués tingut cap mena de commiseració amb els habitants del petit poble de Chester’s Mill. El jove Stephen hagués anat més a la idea, clar cristal·lí, i dur i fosc, molt fosc, mentre les convencions socials s’ensorren i el verí supura. Amistats que permuten en cruentes confrontacions i relacions irreversiblement agrades per la lluita per la supervivència, la por i el desconcert d’un perill poc identificable, com abans a The Mist, o més abans encara a Needful Things.

Cell (la pel·lícula, que el llibre no me l’he llegit) entoma decidida una posada en escena al més pur estil del jove Stephen King. Es perfila un personatge identificable, completament anodí, fent front una situació extremadament insòlita. A l’aeroport on aquest gris personatge exposa breus i exemplificadores pinzellades la seva gris existència (excel·lent el paper per un encara més gris John Cusack), tothom que té el telèfon mòbil a l’orella perd l’oremus. Afectats d’una mena de demència espontània i persistent, els que més esdevenen violents, i els que menys reculen a l’estadi reptilià. La sang fa acte de presència amb abundància esquitxant mentre el nostre particular John Doe (en realitat es diu Clay Riddell) es fa càrrec de la situació amb una versatilitat sorpresa i sorprenent. Així, amb un Cusack gris i atònit prosperant amb facilitat en aquesta realitat social pertorbada i mortal, anem saltant de segment en segment en el que aviat despunta com una selecció més o menys arbitraria del totxo que, més probablement, és la novel·la original. En un sospir es formen coalicions i s’afegeixen secundaris (bé en Samuel L. Jackson i la Isabelle Fuhrman, millor coneguda com “la tètrica nena psicòpata de Orphan”), poc més que figurants sumant prescindibles derivats de la trama central, una que es presenta previsible i basta en essència. A destacar en aquest sentit, per completament gratuïta i una mica bastant absurda, la “barbacoa” que els nostres protagonistes rubriquen en un moment donat de la pel·lícula. Aix, canalla…

No. No està lligat, sinó tallat primer, i apedaçat desprès. La inèrcia del personatge central no és creïble. La història perd credibilitat encara quan fa aquests salts argumentals, atribuint als personatges un nivell de comprensió i aprenentatge inversemblants, mentre paeixen, a marxes forçades i en poques hores, realitats devastadores. La humanitat sencera convertida en hordes homicides de llenguatge estroboscòpic i comportament demencial i tu buscant el teu fillet en plena voràgine. Més probablement enfocada per ser una sèrie per capítols, com abans Under the Dome, Storm of the Century, o The Stand, el comprimir l’escrit original en una única pel·lícula ha estat una autèntica bogeria, malmetent qualsevol interès inherent a la proposta i el seu progrés. Per acabar-ho d’adobar, ni el concepte (clar solapament amb Antisocial, molt menys ambiciosa), ni el seu desenvolupament (pare coratge busca fill en problemes), són gens originals. Un film completament oblidable, en definitiva, del que destacaré encara dos peculiaritats més: les hordes de tarats homicides, per la seva gran i temible caracterització, i aquest final que no és únic sinó triple, com perquè cada espectador triï el que més pes li faci. Amb un parell, sí senyor! Òbviament, un error d’adaptació fragant. Això, o l’Stephen està tan perdut i acabat com en Cusack, ombra sense esma de l’actor que un dia va ser.

No Comments

Post a Comment