web analytics
Charlie’s Farm
mirem pel·lícules. bevem cervesa. parlem de cinema. bevem més cervesa. mirem més pel·lícules
cinema, pel·lícules, terror, ciència-ficció, sci-fi, horror, cine, fantasia
29524
post-template-default,single,single-post,postid-29524,single-format-standard,stockholm-core-1.0.3,select-theme-ver-5.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,side_area_uncovered,wpb-js-composer js-comp-ver-5.7,vc_responsive
Title Image

Charlie’s Farm

4

Enceto aquest slasher australià principalment perquè és australià. No sé, a vegades, aquests australians treuen or de la mina més vella i dinamitada possible. El secret diria que és aquesta devoció al propi país i les seves gents, a més d’una engrescadora forma de fer que abraça el desgavell i la sorpresa, repudiant els convencionalismes Made in America. Dins l’horror, dins el subgènere slasher, se’n surten tant en la seva versió més còmica (Wolf Creek 2) com en la més descarnada (The Loved Ones), dramàtica (Acolytes) i cruenta (Saw). També ens hi hem enganxat els dits, per què ens hauríem d’enganyar (Lemon Tree Passage). Però, posats a fer, i a aquestes alçades, m’arrisco abans amb els cangurs que amb els búfals que duen un tallant a la mà. Per regla general, els primers van per feina i no s’estan d’hòsties, que ja és més de la meitat del que un espera quan engega un slasher a l’ús. Això és: una bestiota de naturalesa inversemblant, idiota i trastocada, amb un estri trinxant que actua de mortal extensió pel seu braç, i un grupet de joves que han de patir la seva implacable dèria homicida. Punt.

I, ara que hi som, em sorprèn en aquest sentit que s’allargui tant la puta introducció de Charlie’s Farm. Què està passant!? Més de tres quartes parts de la pel·lícula introduint velats antecedents i presentant personatges? Però, per què!? Si no són més que carnassa amb mamelles, per l’amor de Déu! El grupet ara puja i ara baixa. Ara veu cangurs que saltironegen alegrament, i ara es perd. Ara interpel·la encantadors autòctons per no ser tan amables com un esperaria, i ara camina incansable per l’estepa australiana. Tot això xerrant sobre avorrides nimietats, és clar. El noi gras de la tita grossa vol lligar-se la noia maca. L’altre, el guapo, els porta a tots pel camí del desastre, amb la seva peculiar obsessió malaltissa per les coses velles i encarcarades. Tots dos s’ho haurien de fer mirar una mica tot plegat. Desprès encara apareix una darrera parella maca de hippies, el noi de la darrera procliu també a ficar-se voluntariós en llocs estranys i situacions problemàtiques. No, si ja ens ho imaginem que, si una cosa tenen les barraques polsegoses abandonades al bell mig de l’estepa australiana és que, si en un moment donat ensopegues amb un animalot de pulsacions eminentment homicides, molta ajuda no t’arribarà pas. Procedim, si us plau?

Finalment, allà, a les antípodes de la pel·lícula, apareix en Charlie Wilson, l’animalot que tots anticipàvem amb delit. Arriba tard, massa tard. I curt, massa curt de temps. I això que es tracta d’un de molt ben parit, encarnat en tota la seva enormitat per en Nathan Jones (Mad Max: Fury Road, Conan the Barbarian (2011), Troy), un de constant a papers on només un paio de les seves característiques pot encabir-se. Aquí ara llueixen uns efectes especials i de maquillatge prou interessants, i una naturalitat assassina implacable que, a plena llum del dia, incrementa les sensacions que el film ens ha estat garrepejant durant tant de temps. Alabat sia Déu! Ja anava sent hora!

En definitiva, una llàstima que en Chris Sun, el responsable també de la burxant Daddy’s Little Girl, hagi sabotejat amb tantíssima bona (mala) voluntat el seu guió, donant tant de pes al preludi, en detriment d’un nus i un desenllaç més llargs, complets i encertats. Realment em sembla que en Charlie Wilson val prou la pena, i que tot plegat m’ha sabut a ben poc. Suposava durant el visualitzat de la pel·lícula que el cineasta presentava el seu personatge amb tanta insistència pensant ja en les subsegüents seqüeles. Més tard he llegit que l’home s’entreté en una mena de remake d’un altre gran del cinema australià, com és Razorback. De fet, a la pel·li que ens ocupa ja en fan una petita i desinteressada referència casual. Un remake de Razorback? Val, molt bé, no sé si cal però, si el fem, recorda per qui treballes i ves per feina. No em vinguis desprès amb avorrides filigranes com aquesta.

No Comments

Post a Comment