web analytics
Title Image

Chu Tai Chiu Fung (Trivisa)

4

A vegades, la unió no fa la força, i tres directors dirigint tres guions sobre tres històries paral·leles no aconsegueixen pas multiplicar la diversió per tres. De fet, a Trivisa, film produït, o presentat, o quelcom semblant, pel l’ínclit Johnnie To, no només no sumen ni multipliquen, sinó que resten, al capdavall, fins i tot divideixen. Però deixem les matemàtiques recreatives a un costat i anem tots plegats al fons (buit) de la qüestió.

El truc és el següent: prenem tres mafiosos xinesos i apliquem a cada un l’èpica dels antiherois de ScarfaceHeat i The Wild Bunch respectivament. Esmento aquests tres títols però ben bé podiahaver-ne citat altres de diferents, amb la condició de que al final hi hagi una certa redempció o conclusió poètica tancant l’eix narratiu. Després, agitem, però no barregem. Expliquem cada història per separat, bé que movent l’anticipació de l’espectador cap a una futura unió en la deriva d’aquestes tres bèsties de la naturalesa. Afegim també un comentari polític en forma de context: la fi del mil·lenni, justament quan Hong-Kong passa cerimoniosament (i per TV) a mans de la Xina. Deixem la crítica en l’aire però insistim en el concepte repetides vegades. I, finalment, esperem i resem perquè tot calci bé en el seu desenllaç i tingui una miqueta de sentit.

El problema de Trivisa (a part de que, durant gairebé una hora, caminis més perdut en l’argument que en Chow Yun Fat a Broadway) és que mai no arriben a encaixar les peces del seu trencaclosques. Un afegitapressat i més aviat ximplet tanca els millors deu minuts de llargmetratge, tot just quan sembla que la cosa s’anima i qualla la tan esbombada reunió dels tres malfactors. En aquest precís moment d’èxtasiens aboquen un gerro d’aigua freda a la cara. I sí, sembla una facècia, un acudit a costa del públic, però què entenem nosaltres d’art, pobres friquis del cinema d’acció?!

Trivisa ni conté prou escenes de tirs per justificar l’hora i mitja de badalls, ni ens mostra res que no hàgim vist ja abans. La cinematografia, la direcció i aquestes coses queden com passables i poc més. Tampoc la simpatia dels personatges ni algunes escenes puntuals compensen l’esforç. Que sí, quin trauma (aka putada) més grossa que Hong-Kong passi a formar part de la Xina, i què corruptes els uns, i què capitalistes els altres… Tanmateix, ja prou de fer ús del tema com a excusa recurrent per camuflar mediocritats i fer-les passar per peces d’autor. I que no em vinguin amb contes xinesos: prefereixo els tòpics descarats amb bones coreografies i espectaculars tirotejos que aquests refregits intel·lectualoidesde fideus xinesos dels 90’s.

No Comments

Post a Comment