web analytics
 

Clown

6

No vaig ser un nen que gaudís del circ. La primera (i única) vegada que hi he anat, la vaig passar plorant, completament desconsolat. M’horroritzava l’ambient circense. M’inquietava la claustrofòbica carpa, plena a vessar de nens i adults rient i cridant sense motiu aparent, embajanits. Els falsos forçuts, els estranys malabaristes i la música de fira, a tot drap. Em feien llàstima els animals. M’espantaven el pallassos… M’espanten els pallassos.

Els extravagants pallassos tenen quelcom de terrorífic. Potser, sota la perspectiva infantívola del nen, el fort contrast entre el pàl·lid cadavèric de les galtes i el vermell sang dels llavis i el nas, i aquest fals somriure d’orella a orella, tenen quelcom de delirant. Els colorins sobre el blanc immaculat de l’estereotipada vestimenta, l’estrident perruca, l’inflamada panxa, i aquelles enormes sabates vermelles, com un deliri amorf d’hominoide cridaner i esbiaixat, fascinen els més petits, que es deixen entabanar pel color, el soroll i el riure histriònic. Els ulls voraços, famèlics, delaten, però, el monstre que s’amaga sota la màscara. És un esquer. És un parany. És un dimoni.

Una mica com amb el Pare Noel a Rare Exports, però fort més cruenta i sense gota d’humor, Clown especula sobre l’origen i reinventa la naturalesa dels pallassos. Res de simpàtics personatges abocats a fer riure els nens. No, res d’això: el pallasso original és un dimoni estrafolari i unicorn que hipnotitza amb el seu posat cridaner i s’alimenta de nens.

En Kent és un agent immobiliari i pare de família que comet el fragant error de disfressar-se de pallasso per suplir una baixa inesperada a l’aniversari del seu fill. El problema de les disfresses és que, invariablement, al disfressat el posseeix l’esperit el personatge que representa. Passa aquí que la disfressa no és tal, si no la pell i el pèl d’un dimoni antropòfag ancestral. El pobre Kent, atrapat, cedeix paulatinament al dimoni en qüestió, en Frowny el pallasso, i comença la metamorfosis. I comença la gana.

Molt ben formulada i força interessant de bon principi, la peli oscil·la endebades entre els tòpics més recurrents i les sortides realment originals. La metamorfosis està prou ben aconseguida i s’arriba a patir de veritat pel pobre idiota d’en Kent, atrapat pel seu destí, sense escapatòria possible. És una llàstima que no s’incideixi més en la gana que es desperta al nostre compungit protagonista, es mostri una mica més de la lluita a mort entre disfressa i disfressat, i que s’ometin les sagnants morts dels nens, caçats i devorats amb fruïció per aquesta bèstia infernal que és en Frowny. Sí que es treu a coalició, però, el típic i tòpic bon coneixedor de l’assumpte (el sempre convincent Peter Stormare), que es fa càrrec (més o menys) de la situació, i la deriva de la família, poc o gens interessada al principi, absurdament bolcada a la causa i el destí del patriarca ja més cap al final.

En el seu balanç final, queda una cinta un xic previsible, però que, gràcies a aquests repunts d’originalitat i la mala llet que es gasta en algunes seqüències, s’allunya bastant de les produccions que dins el gènere creixen com bolets durant una bona temporada de pluges: totes diferents, però, al mateix temps, totes ben iguales.

Tags:
No Comments

Post a Comment