web analytics
Coherence
mirem pel·lícules. bevem cervesa. parlem de cinema. bevem més cervesa. mirem més pel·lícules
cinema, pel·lícules, terror, ciència-ficció, sci-fi, horror, cine, fantasia
26609
post-template-default,single,single-post,postid-26609,single-format-standard,stockholm-core-1.0.3,select-theme-ver-5.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,side_area_uncovered,wpb-js-composer js-comp-ver-5.7,vc_responsive
Title Image

Coherence

8

A França, el gerent del restaurant al que treballava (i un bon amic també) sempre em deia que jo arribaria lluny. Quan li preguntava per què collons pensava això ell responia “perquè sovint t’ho qüestiones tot”. Deu anys desprès constato que no només no he arribat gaire lluny, si no que, a més a més, els meus dubtes existencials (comuns, de fet, pel conjunt dels mortals, però silenciats, en gran mesura, pel sentit comú i la necessitat de viure més o menys tranquils) poden arribar a repercutir negativament sobre la capacitat per gaudir del que tinc i el que sóc. Poca broma doncs, el que som i el que tenim, és tot el que hi ha. Ni més, ni menys. L’esdevenir és, per contra, essencialment erràtic, indesxifrable. El present, com el passat, no ho són (tant).

Podem, però, driblar el neguit d’una realitat potencialment diferent, millor, sempre millor, pel nostre ésser més cerebral i maquiavèl·lic, l’ego prepotent i dèspota que critica el que fem o no fem en pro del nostre desenvolupament personal, fent referència a aquesta naturalesa imprevisible dels esdeveniments: sabem que ha passat desprès de triar A, però mai sabrem, ni tan sols d’una forma aproximada, que hagués passat de triar B. Els deterministes van més lluny i dictaminen que fora impossible triar B, així que no val la pena capficar-s’hi gaire.

Fins aquí bé? Molt bé. Doncs ara arriba la física quàntica i fica els nassos en dilemes existencials pels que, de fet, ni tan sols ha estat ideada. I ara venen els físics quàntics i ens diuen que A i B coexisteixen en un pla existencial comú, continu, i que, en tant que arbitraris, el balanç entre les conseqüències dels dos fenòmens no es resolt fins que un observador extern s’atansa a veure que ha passat. Així, més o menys i per dir alguna cosa, podem afirmar que, davant una suposada igualtat de probables, hem triat A i B alhora i que gaudim i patim les conseqüències d’un esdevenir aleatori que computa en el mateix moment en que s’esdevé la causa.

L’engrescador fenomen de la superposició aplica la mecànica quàntica a la realitat més tangible, impliqui això el que vulgui (o pugui) implicar. La representació més coneguda i recurrent per donar-lo a conèixer és l’experiment del puto pobre gat d’en Schrödinger, o paradoxa de Schrödinger, concebuda al 1935 pel físic austríac Erwin Schrödinger, bàsicament, per posar de relleu les conseqüències menys intuïtives dels paradigmes de la mecànica quàntica. Així que, segons aquest sistema, com que hi ha un 50% de probabilitats de que el mecanisme quàntic s’activi, matant o no el puto gat, el bitxo està mor i viu al mateix temps, i fins que el fill de puta del seu amo obri la caixa i determini la sort de la pobre bèstia. Bé, no?

Segur que hi ha un bon grapat de complicadíssimes formules matemàtiques i observacions empíriques que demostren, sobretot, que tot això és molt complicat. No m’hi ficaré, entre altres coses perquè sóc dels que pensen que C és conseqüència única i necessària d’A o B. I malament pel correcte desenvolupament de la meva feina si no penses així, com a mínim, en certa mesura.

La interpretació “many-worlds”, formulada per un tal Hugh Everett, estimava que la quantificació empírica del fenomen suposa de per se una ramificació en l’evolució temporal de l’esdeveniment. Aquí la cosa encara es complica una mica més: el puto pobre gat no només està viu i mort, si no vist i viu, i vist i mort, i no vist i viu, i no vist i mort, en diferents plans de realitat incapaços d’interactuar entre sí segons el principi de la decoherència quàntica, explicada de forma prou assequible (per dir-ho d’alguna manera) a aquesta pàgina de la Wikipedia.

I si, arribats a aquest punt, encara no m’heu engegat a prendre pel sac, és altament probable que la pel·lícula Coherence us agradi o que, fins i tot, us entusiasmi, com a mi, no pas per la seva coherència estètica (molta) i argumental (estàs de conya, no?), si no per l’atractiu incontestable que sobre els amants de la ciència ficció exerceixen les paradoxes temporals i els universos paral·lels. Una premissa de luxe per un plantejament hilarant, i una trama senzilla però esmerada, divertidíssima, en essència, que li valgué el premi al millor guió al Festival Internacional de Cinema de Catalunya del 2013.

2 Comments

Post a Comment